És Nadal. Buf!

Els regals atipen. Tothom ho sap prou bé. Atipen la moral consumista, atipen les ganes de plorar en veure com es desploma el total del compte corrent i sobretot, atipen la il·lusió, la de donar i rebre.

L’intercanvi sempre ha estat una cosa entranyable. Els cínics fins i tot voldrien carregar-se l’emoció nadalenca però suposo que és tabú perquè activa l’activitat econòmica, oi? El cert és que trobar-se amb la família és fantàstic, però les bones famílies ja ho haurien de fer de totes maneres, dic jo… Correcte, les nadales sonen bé. L’ambient dels carrers comercials mola que t’hi cagues.

Tanmateix, per mi, el Nadal pren el seu sentit més profund quan consisteix en retrobar la innocència i la il·lusió de l’infant que un cop vaig ser i que ja ha quedat enrere per sempre. I aquest “per sempre” és allò que fa més por, allò que eleva l’arbre de Nadal, el pessebre, les nadales, els records, els regals i les històries, a la categoria de màgics. Però la màgia sovint no funciona com voldríem.

La infància et dota d’una capacitat innata i sense normes ni formulacions per utilitzar-la. Però quan et tornes fred amb el teu ego i les llàgrimes ja no s’escolen tant fàcilment ni els retrets es fan tant evidents la inducció és una de les poques solucions amb les que viatjar i transformar l’aire amb flocs de porexpan o amb llumetes de colors.

Induir un coma tant subtil i somiador he elaborat una llista de propostes prou interessants…

Sens dubte fer l’arbre de Nadal, el pessebre i posar garlandes per tot és un punt d’inflexió entre la rutina i l’entrada directe al somni nadalenc. L’arbre ha de contenir alguna tela d’un color fort, preferentment vermell, no de coca-cola, sinó de passió i de sang. S’hi ha de penjar estrelles, boles, angelets, instruments, ninots de neu… com més manufacturat, més amor contenen i a més foc lent s’escalfa l’entorn. En el pessebre hi ha d’haver de tot, s’ha d’intentar fer realista, s’ha de tornar al desengany del nen que comprovava que algunes figuretes eren més grans que les altres i s’ha de tornar a la despreocupació dels pares amb qualsevol excusa. Les garlandes han d’ocupar l’entrada i les escales, com a mínim. Diguem que, els inputs nadalencs han de ser constants i determinats.

Si això no ens pot posar suficientment en solfa, sempre hi ha la capsa de les fotografies. Tu de petit, tu de mitjà i de més gran. Els que han vingut, els que han marxat i els que queden. Tot aquest cúmul de teixits sensorials que t’han fet com ets.

I cantant els mals s’espanta, però també depèn de què cantis. Amb les nadales no només s’espanta els mals sinó que trobem un somni, bonic, tranquil i potser fred, però bonic i tranquil. Amb guitarra, piano o flauta o sols amb la veu.

Les coses bones no haurien de canviar mai, diuen. Jo també sóc reaci al canvi, però no sóc ningú per assegurar que sigui tant dolent. Sigui com abans o d’una nova forma alegre, les tradicions impregnen els pèls del braç amb una energia que els fa ballar i aixecar-se. La seva indiferència ha desaparegut i en el seu lloc ha arribat la inquietud.

Malgrat tot, hi ha una manera de quasi sortir volant. Acostar-te a aquella persona que estimes, aquella persona tant propera, amb tanta confiança. Aquella persona a qui podries explicar-li tot el que tems i el que estimes. Sota una fanal, en nit de Nadal o de reis, en un campanar al canvi d’any o en un cim nevat a la posta de sol amb algunes estrelles encenent-se lleugerament, dir-li, a cau d’orella les meravelles que has descobert quan olorant el carrer, la fresca t’ha enrojolat les galtes, els ulls se t’han humitejat i has sobrevolat el dia quan, de petit, cantaves nadales amb els teus companys a l’escola encenent el calendari d’advent i les flames de les espelmes es removien dins els ulls, covardes d’extingir-se, covardes de desaparèixer.

Explicar-li amb tot tipus de detall el teu rescat, com has rescatat aquella flama de l’oblit i l’has guardat dins teu, en les teves entranyes, en la teva estranyesa peculiar, com l’has abraçat i l’has salvat, com ja mai l’oblidaràs. Tu, un nou heroi. El millor de tots.

Ja no neva mai… FLOCS DE POREXPAN!

FART D’AQUEST DISBARAT

Cada dia, em dóna l’efecte d’estar-me donant cops, un rere l’altre, sense parar, contra una paret, dura, imperturbable. Suposo que és el que deia Arnold Wesker a “The kitchen” -obra que, per cert, costa de trobar a les llibreries habituals-; “és com trobar-se una muralla, altíssima que és impossible de saltar”. Aquesta muralla dels homes menys que homes, aquesta muralla que és l’humanitat en si mateixa, en la seva forma més pestilent.

Veig persones i persones al meu voltant sense somnis, sense voluntat. És tant desesperant descobrir com tant poca gent sent el poder que realment porta dins, que costa no perdre l’esperança de construir un món millor. Si no podem ni entendre com amb la nostra ment, el nostre cos, el nostre cor, la nostra ànima, tots plegats podem aconseguir qualsevol cosa, com podrem no deixar de caure en el pou de la rutina escleròtica, constitucional i ignorant. A l’entorn més immediat se senten veus constants, cíniques, que ens diuen que no podem, que no som res, que no som ningú. Ningú ens explica que podem crear un somriure, que podem crear vida, que podem córrer, que podem conquerir muntanyes, llacs, que podem sentir l’aire i la pluja. I no és això suficient?

No. Sembla ser que és molt més important la imminent degradació física de cada un dels individus del sistema, la seva degradació mental en programes televisius infectes com Ventdelplà, o la seva participació a les urnes.

I mentrestant, aquest determinisme absolut i inamovible. Mentiders, estafadors, lladres i manipuladors, ell mateix però, us ha posat un entrebanc, que sóc jo, i molts d’altres. Com deia Martí i Pol:

 

“I tanmateix, la remor persisteix.”

 

lakk.

Salut i Independència!

 

YAEL NAÏM – FAR FAR, una cançó bonica, prou adient…

FARRO, AMASSANT ELS SOMNIS

La setmana passada, el divendres dia 14 de novembre, al Centre Cultural de Cardedeu, la companyia de teatre amateur 10 de Deu de Teatre, ens va representar als assistents de forma magistral FARRO, una adaptació de l’obra d’Arnold Wesker, La cuina.

Sota la direcció de Mireia Chalamanch, 9 actors i actrius van aconseguir amb la seva sensibilitat i introspecció, fer-nos arribar un missatge de reflexió i d’humanitat, tanmateix crític i sincer. Una obra profunda.

A la cuina, una sèrie de personatges van treballant, van produint, mentre un dèspota arrogant els va controlant. Cada un, un arquetip concret. No sobra cap personatge ni crec que tampoc en falti cap. La transmissió dels elements del món en una cuina. Impressionant.

El tema: com anem tirant una mica tots, com estem tancats en aquesta cuina on només s’espera de nosaltres que produïm, com alguns intenten somiar, malgrat tot, com uns s’hi neguen, com uns no tenen somnis. Com uns es topen amb una gran paret, una paret d’odi, ignorància, individualisme…

FARRO, amassant els somnis, elevant-nos a un nivell de confiança, de comprensió i entessa.

 

Un post una tant… espès. No estic massa fi.

 

Moltes gràcies, Alícia!

 

Salut i Independència!

 

lakk.

 

NORAH JONES – SOMEWHERE OVER THE RAINBOW

ps: la cançó, cortesia i gràcies a la Maria, que me la va presentar (la cançó)