Ai, el Boomerang…

He tornat a escoltar Gossos. Feia temps que no ho feia. Mentre em dutxava he plorat. No sabia si plorava molt o poc perquè les gotes d’aigua s’ho enduien tot avall. Però m’he posat recte. He entès per fi el Boomerang. El Boomerang, que mai torna, que s’enganxa entre les branques…

Fer-se gran és bastant dur. Mira la societat com li costa. La maduresa és un bé tant preuat que l’hem mitificat en els protagonistes de les històries que s’inventen guionistes americans (i alguns catalans!). Els personatges de LOST són animalets indefensos que han d’aprendre a assumir el que els passa i superar les seves mancances emocionals i, no m’ho tingueu en compte, espirituals.

Però el creixement personal i la maduresa, la capacitat de gestionar amb seny i amor els impulsos nerviosos i energètics que ens van amunt i avall, sense dubte, no s’aconsegueix mirant HOUSE o HOW I MET YOUR MOTHER.

“Al mal temps fes-li bona cara”, i a més, posa’t caputxa i agafa un paraigües. Esforç, voluntat i moltes llàgrimes. Així s’avança. Tampoc seria raonable pensar que només plorant tot es soluciona, mireu com retallen al Parlament democràtic català i el poc que avancem (o és que algú ha vist que haguem ja superat amb CiU la crisi econòmica, ecològica i cultural…?).

Les llàgrimes són els utensilis que el cirurgià necessita per intervenir en un engranatge encallat, espatllat, desaparegut. Cirurgians professionals com els grans filòsofs, com uns pocs psicòlegs, com els molts terapeutes holístics, com els amics atents i comprensius, la família.

S’ha d’anar en compte. De fet, l’anàlisi superflu de les relacions, la telebasura, ha arribat al català. ARUCITYS (8TV, Grup Godó… ho dic perquè de vegades ens intenten enredar amb això de que es fomenten valors… =S ) deleita cada dia la meva àvia amb una ironia periodística vulgar que relata les estupideses que fan a SÁLVAME o a programes de l’estil…

Si ens volem fer grans no podem seguir esperant el Boomerang, l’hem d’anar a buscar.

EL POTENCIAL D’UNA CÈL·LULA

Els humans som éssers vius, animals. El nostre cos està format per teixits, formats per cèl·lules, que van conformant els diferents òrgans i sistemes. Així, els nostres músculs estan formats de teixits musculars, que estan formats per cèl·lules musculars. Les cèl·lules són l’ésser viu per excel·lència. Mentre és discutible si un virus forma part de la vida, la cèl·lula és, sense dubte el seu màxim exponent, presentant-se des dels bacteris, fins als animals, passant per plantes, protists, fongs…, totes les divisions taxonòmiques.

Doncs bé, la cèl·lula, en el seu paper de ser la base de la vida, inclou una estructura, una morfologia i una fisiologia molt complexa. Orgànuls, ADN, RNA de diferents tipus, ATP, enzims… Tot plegat fa de la cèl·lula, una eina perfecte i amb una capacitat immensa per sobreviure al medi.

L’activitat de la cèl·lula, però, no es mou per cap intel·ligència divina o no divina, ja que aquesta la creen un conjunt de cèl·lules d’una forma molt complexa. Qui, o el què, gestiona el funcionament de la cèl·lula, és l’ADN, l’àcid desoxiribonuclèic. Aquest àcid és la unió de dues cadenes d’una consecució de nucleòtids; una desoxiribosa, una base nitrogenada, i un fosfat.

Com si es tractés d’un “sistema binari” com el que fem servir als ordinadors i a la majoria d’aparells elèctrics, les bases, de les que n’hi ha 4 tipus representades amb majúscules A (adenina), C (citosina), G (guanosina), T (timina), van codificant la informació. D’una successió concreta de bases en sortirà un proteïna, un enzim, un catalitzador, amb capacitat multifuncional i que permetrà a la cèl·lula de fer un tipus de compost o un altre.

De tota la successió de bases, d’informació genètica, se’n diu genoma. El famós projecte del genoma humà que consistia en construir la successió de bases i d’informació de tot el genoma dels humans. Com se sap, però, cadascú té una informació genètica diferent, aproximadament d’un 1 per 1000 de diferència entre els humans, i d’una mica més amb animals filogenèticament propers, com els ximpanzées o els goril·les.

En aquest moment podem desxifrar amb facilitat tot el genoma, és a dir, podem escriure tota la successió. Tot i així, és cert que encara no entenem el funcionament, l’últim gran pas. I entendre el funcionament del genoma, a part del gaudi del saber, oferirà una gran sèrie d’aplicacions que costen d’imaginar. En els primers estadis de coneixemnt d’aquest potencial, podrem fabricar teixits concrets (cosa que ja sabem fer amb les cèl·lues mare) amb gran facilitat, crear òrgans sencers… Molt més endavant, podrem “fabricar” espècies dels tipus d’animals que volguem.

També els vegetals els podrem fer créixer a la nostra manera, qui sap si podrem fer créixer cases vives plantant una simple cèl·lula o animals amb una morfologia que els permeti ajudar-nos en X tasques.

El fenomen que artificialitzarem els humans de segur serà el mateix que succeix en el moment, per exemple, de la fecundació sexual, on a partir, en el cas dels humans d’un òvul i un espermatozoide, sorgeix una ésser humà, amb la única ajuda per part de la mare, de donar-li de menjar. Si us hi heu fixat, ni cap déu, ni la mare ni el pare, li diuen a l’embrió com s’ha de desenvolupar, ho fa sol, i això és el que hem de descobrir com passa i poder modificar-ho, adaptar-ho…

D’això se n’anomena jugar a ser déu. I fa molta por. Encara que sigui apassionant, qui ens impedirà de crear noves espècies d’humans, o de tenir fills al nostre aire, o de ser immortals?…  El potencial d’una cèl·lula és tant enorme que quan tendeix a zero el que falta per saber-ne, tendeix, inevitablement a l’infinit, les aplicacions i el risc de transformar la vida ja per sempre.

Tranquils tots, encara falta molt.

Mentrestant, salut i vida!

lakk.

JAMIE T. BACK IN THE GAME

ÉSSERS CÍCLICS

El que té un principi té un final, el que no té principi no té final, i la mateixa magnitud del temps. 

Són conceptes i raons difícils de sospesar sense desenganxar-nos d’allò que sembla que ens determina des del moment en què naixem. La terra dóna voltes al sol i dóna voltes sobre si mateixa, la qual cosa crea un cicle climatològic, tèrmic i lumínic, al voltant del qual hem viscut i ens hem creat i format els humans. Ens costa entendre una vida a part del nostre “dia rere dia”, “setmana rere setmana”, “mes rere mes” o “any rere any”. Tot té un determini cíclic. L’edat, les etapes de maduració, l’educació, el treball, la jubilació, la diversió… 

Biològicament estem enganxats inseparablement a aquests cicles, de moment. Qui sap si amb la nova biotecnologia d’aquest segle i del que ve podrem canviar el nostre cos, és evident que no podrem mitjançant l’evolució en un món en què els més “aptes” ajuden als “invàlids”. Mentrestant, es pot intentar respondre la pregunta de si podem, intel·lectualment o socialment, desenganxar-nos d’aquests cicles. Sense el cos no podem funcionar, i per tant, s’ha de dormir, i dormir quan toca,  però, mentre som desperts, també hem de seguir aquest feix d’espirals interminables?

La pregunta és, què és més natural, funcionar amb cicles com ho fa la natura, o funcionar amb progressions lineals? Una progressió lineal permetria instaurar una manera de procedir adherida a les necessitats, processos i contextos de cada individu. Un nen, perquè fos nen, no hauria de fer o deixar de fer certes coses. Tot plegat s’hauria d’anar sospesant a cada moment sense cadenes ni parets indestructibles al davant. Cada cosa, la seva història. No totes les històries sota una mateixa llei, una mateixa ètica i una mateixa moralitat d’un cert país, estat, religió, exèrcit…

Dificultosament puc imaginar un esborrany d’aquest nou món. No deixaria, però, de ser un pas més cap a una llibertat més gran, oi?

Ara, anar pensant tant, i tant sovint, és només cosa d’una societat intel·lectual, i aquesta, encara li falta molt per aparèixer, sobretot mentre es venerin més les corbes sinuoses d’un cos femení, que el respecte cap a la persona que el porta.

 

Salut i Independència!

 

lakk.

 

GOMEZ – SEE THE WORLD

SELECCIÓ NATURAL

Evolucionem, els humans?

L’evolució ha estat justificada mitjançant el neodarwinisme: el codi genètic pateix diferents mutacions, que ajuden o dificulten la vida a l’ésser viu a què pertanyen. Aquestes mutacions, si ajuden a l’ésser viu a adaptar-se al medi, promocionen directament la reproducció de l’individu respecte d’un altre, transmetent, als seus fills, aquesta mutació. Si la mutació és sensiblement favorable, amb el temps els individus amb més facilitats es reproduiran més, i, per tant, la mutació o el nou gen, romandrà pels segles dels segles fins que una versió millorada el tregui de la pista.

Què passa, per això, quan l’espècie no ha d’adaptar-se al medi, sinó que ella s’adapta el medi a les seves necessitats… humanes? El que tingui les urpes més afilades es reproduirà igual que un que no les tingui, perquè, els humans, tenim ganivets. I encara que podríem afegir, que ja per una qüestió estètica no es reproduiria -ningú li agafaria la mà per por a tallar-se-, llavors al·legaríem que, de fet, també teníem tallaungles -i que hi ha gent molt estranya pel món…-, o tisores de podar, depenent de la gravetat del cas…

Així, que, evolucionem? Tampoc és una qüestió d’intel·ligència en un món en què els descobriments -la majoria- científics, es comparteixen amb la comunitat. Per tant, què podria afavorir a que els humans, evolucionéssim, ens féssim “millors”? Millors? Com podem ser millors, si som una passada!…

En una guerra mundial, sobreviurien els més aptes per a la guerra, o els pacifistes. En una guerra química, els que biològicament afrontessin millor els canvis, també sobreviurien, però, si no es donen cap d’aquests casos ni cap altre cas que alguna ment ambiciosa hagi pogut imaginar, hi hauria evolució?

En una societat en què reproduir-se és gratuït, voluntari, i innecessari, sorgeix gent que no té fills per la simple raó de no voler-ne tenir. A aquests, l’espècie els vol eliminar, no vol que es transmeti aquesta barbàrie, aquesta idea satànica -com a mínim. L’espècie no cau, però, en què això no depèn -en gran mesura- dels seus gens; voler o no voler tenir fills, no depèn exclusivament d’una variable biològica i natural, sinó d’una variable més aviat social, psicològica i personal.

He pensat, llavors, en el arquetip de persona que es reprodueix. He trobat que n’hi ha de molts tipus, de moltes complexions, de moltes capacitats mentals, de moltes ideologies diferents, bé, un caos reproductiu quasi inclassificable.

Pensareu, no pot ser -veient que s’acaba el paràgraf-, aquest paio ens ha fet estar aquí divagant amb un discurs gens envejable, només per, això, divagar… Doncs sí, abans que pensar en teories Lamarckianes que s’inventen canvis que no hi han, prefereixo establir-me en el dubte, i que els lectors donin resposta a la pregunta;

 

Estem evolucionant?

 

 

Dos cançonetes, per evolucionar, si més no, en la bellesa, i en l’amor!

JORGE DREXLER – TRANSOCEÁNICA

JORGE DREXLER – DISNEYLANDIA

 

 

BATX ESTRESAT!

Exactament onze dies de segon de batxillerat, i el currículum ja és bastant complet; dos controls, un intercanvi -jo no-, dos seminaris, tres lectures -alguns més- i un llista inacabable de deures.

Tot plegat es planteja com una activitat frenètica fins a principis de juny, després, tranquil·litat. Aquesta tensió pre-sele, plena d’examens importantíssims, de mitjanes i de visites a l’universitat suposa el clímax de tot estudiant pre-universitari. Tota una vida -15 anys- estudiant, fent els deures, resums, treballs, informes, redaccions, per intentar aconseguir una mica més de nota que el company del costat i poder entrar a la universitat que vols, a la carrera que vols.

Jo, em presento, malgrat tot, després de tota aquesta pila d’anys estudiant, en certa manera, buit. No per allò que podria haver fet, sinó per allò que crec que hauria d’haver fet. No parlo d’un buit d’experiència, per sort, he gaudit d’una vida bastant plena i sana, sinó que em refereixo a un buit acadèmic, a una vida acadèmicament mediocre -més o menys com la resta de Catalunya-, plena de espais, de repeticions d’un cassette massa gastat i de hores i hores escrivint paraules sense sentit.

Em pregunto què hagués passat si quan era més petit m’haguessin fet treballar dur, si m’haguessin introduït a les matemàtiques i m’haguessin facilitat un exercici diari de càlcul mental. Em pregunto què hagués passat si més endavant m’haguessin ensenyat els grans compositors de música, m’haguessin fet llegir més, i m’haguéssin fet escriure molt, molt més, i m’haguessin fet tocar més instruments, i m’haguessin fet cantar més, o m’haguessin fet pensar més. Què, què hauria estat de mi?

No deixo d’imaginar-me 15 anys d’activitat acadèmica intensa, acumulativa, creativa, interessant, dinàmica i fructífera. Què seria de mi?

No només un coneixement intel·lectual, sinó també un aprenentatge emocional.

Tenir al cor els grans compositors de música de la història, tenir al cor els grans llibres de la literatura universal, tenir al cor lleis, sistemes, història, tenir al cor filosofia, tenir al cor teatre, tenir al cor llibertat i lluita, tenir al cor el món, sense límit d’espai i temps.

Quina és la por de cadaun dels professors i dels pares per ensenyar, per transmetre, no només als joves que ja deixen sortir fins la matinada per la ciutat vomitant alcohol, sinó també als petits de la casa, que volen ser part del món, que volen fer, veure, disfrutar, tocar, experimentar.

És cert, l’entorn no hi és a favor -és molt més productiu, dòcil i favorable un poble ingnorant-, però no val la pena lluitar per la cultura, el coneixement?

No val la pena lluitar perquè els nostres fills puguin pensar i sentir no només allò que surt a la televisió sinó tot un món en canvi, tota una vida, tota una eternitat?

No val la pena donar-els aquest regal, molt millor que els milers d’euros que ens gastem en joguines estúpides?

No val la pena?

 

 

SALUT I INDEPENDÈNCIA!