Si tanquem els ulls i fem un exercici gens complicat d’imaginació, podrem compondre mentalment les cares d’estupefacció que han estat fent els catalans davant la pantalla la nit de diumenge.
Els 7 candidats a la presidència de Catalunya (actualment amb representació parlamentària) han malgastat el nostre preciós temps de dormir per demostrar una malèvola capacitat oratòria.
Centenars de dades sobre la situació de Catalunya, retrets en totes les direccions possibles teixint una xarxa insòlita de confrontació, moviments tàctics argumentals per esquivar un tema concret i precís desfavorable.
El ciutadà s’ha quedat igual que quan ha començat a escoltar. La majoria menteixen i davant la impossibilitat de trobar ràpidament la informació adequada i la incapacitat d’analitzar-la correctament, no sabem què és ver o fals. Així que qui es creia abans l’Herrera, se’l segueix creien. Qui confiava amb el Mas, hi segueix confiant. Qui no trobava més solució que votar el Navarro, el segueix votant. Els que ja volíem votar CUP, però, ens ha reforçat la idea de votar-la, això sí…
Els indecisos potser hauran voltat amunt o avall en base al criteri de la credibilitat i la imatge.
La imatge no rau més que en la aptitud dels candidats d’usar eines mediàtiques per llançar missatges subliminars que aparquin en les ments desprotegides dels espectadors. La credibilitat vindrà a ser una contraposició dels fets que resten en la seva memòria immediata, esbiaixada i selectiva.
En fi, un debat inútil i pervers des d’un punt de vista democràtic que simplifica, generalitza i limita qualsevol tipus de discurs seriós, treballat i argumentat. La partitocràcia ha guanyat, un cop més, al periodisme i al dret ciutadà d’accés a una informació contrastada. Sembla ser que els polítics, quan menteixen en antena, segueixen protegits per la llei… de la selva.
Les meves propostes:
-
Informació: donar dades als espectadors perquè es puguin fer una idea de on estem i on estàvem. Utilitzar dades de diferents mitjans. Presentar-les d’una forma global i panoràmica, contrària a la focalització total.
-
Presentar els debats en temes concrets com: Pobresa, Espanya, Educació, Sanitat, Cultura, Democràcia i Sistema Electoral, Seguretat, Corrupció i frau fiscal…
-
Fer partícips dels debats personalitats del món acadèmic, de plataformes ciutadanes, de la societat civil o de les mateixes institucions.
-
Posar a internet un esquema del debat amb enllaços a notícies rellevants del tema o a documents que contrastin la informació utilitzada.
-
Fer debats a 3 o 4 més reduïts. Sobretot, per exemple, ERC-ICV, CiU-ERC-SI, PP-PSC-C’s,… Buscar que els partits puguin contraposar idees.
-
Incorporar també els partits sense representació al parlament de la forma que fos necessari.
-
Fer un seguiment del que passa al govern i al parlament setmanalment. Intervenció setmanal del president i dels partits a l’oposició.
Finalment, un clam a la bona educació! Hauriem d’impedir que els participants del debat intervinguessin en els torns dels altres polítics. Fins i tot tallar-lis el so o amagar-lis el micròfon quan ho fessin. En aquest sentit, el Pellicer han estat molt fluix.
Res més, bona nit, i massa bona sort que necessitem.
LAKK 