És Nadal. Buf!

Els regals atipen. Tothom ho sap prou bé. Atipen la moral consumista, atipen les ganes de plorar en veure com es desploma el total del compte corrent i sobretot, atipen la il·lusió, la de donar i rebre.

L’intercanvi sempre ha estat una cosa entranyable. Els cínics fins i tot voldrien carregar-se l’emoció nadalenca però suposo que és tabú perquè activa l’activitat econòmica, oi? El cert és que trobar-se amb la família és fantàstic, però les bones famílies ja ho haurien de fer de totes maneres, dic jo… Correcte, les nadales sonen bé. L’ambient dels carrers comercials mola que t’hi cagues.

Tanmateix, per mi, el Nadal pren el seu sentit més profund quan consisteix en retrobar la innocència i la il·lusió de l’infant que un cop vaig ser i que ja ha quedat enrere per sempre. I aquest “per sempre” és allò que fa més por, allò que eleva l’arbre de Nadal, el pessebre, les nadales, els records, els regals i les històries, a la categoria de màgics. Però la màgia sovint no funciona com voldríem.

La infància et dota d’una capacitat innata i sense normes ni formulacions per utilitzar-la. Però quan et tornes fred amb el teu ego i les llàgrimes ja no s’escolen tant fàcilment ni els retrets es fan tant evidents la inducció és una de les poques solucions amb les que viatjar i transformar l’aire amb flocs de porexpan o amb llumetes de colors.

Induir un coma tant subtil i somiador he elaborat una llista de propostes prou interessants…

Sens dubte fer l’arbre de Nadal, el pessebre i posar garlandes per tot és un punt d’inflexió entre la rutina i l’entrada directe al somni nadalenc. L’arbre ha de contenir alguna tela d’un color fort, preferentment vermell, no de coca-cola, sinó de passió i de sang. S’hi ha de penjar estrelles, boles, angelets, instruments, ninots de neu… com més manufacturat, més amor contenen i a més foc lent s’escalfa l’entorn. En el pessebre hi ha d’haver de tot, s’ha d’intentar fer realista, s’ha de tornar al desengany del nen que comprovava que algunes figuretes eren més grans que les altres i s’ha de tornar a la despreocupació dels pares amb qualsevol excusa. Les garlandes han d’ocupar l’entrada i les escales, com a mínim. Diguem que, els inputs nadalencs han de ser constants i determinats.

Si això no ens pot posar suficientment en solfa, sempre hi ha la capsa de les fotografies. Tu de petit, tu de mitjà i de més gran. Els que han vingut, els que han marxat i els que queden. Tot aquest cúmul de teixits sensorials que t’han fet com ets.

I cantant els mals s’espanta, però també depèn de què cantis. Amb les nadales no només s’espanta els mals sinó que trobem un somni, bonic, tranquil i potser fred, però bonic i tranquil. Amb guitarra, piano o flauta o sols amb la veu.

Les coses bones no haurien de canviar mai, diuen. Jo també sóc reaci al canvi, però no sóc ningú per assegurar que sigui tant dolent. Sigui com abans o d’una nova forma alegre, les tradicions impregnen els pèls del braç amb una energia que els fa ballar i aixecar-se. La seva indiferència ha desaparegut i en el seu lloc ha arribat la inquietud.

Malgrat tot, hi ha una manera de quasi sortir volant. Acostar-te a aquella persona que estimes, aquella persona tant propera, amb tanta confiança. Aquella persona a qui podries explicar-li tot el que tems i el que estimes. Sota una fanal, en nit de Nadal o de reis, en un campanar al canvi d’any o en un cim nevat a la posta de sol amb algunes estrelles encenent-se lleugerament, dir-li, a cau d’orella les meravelles que has descobert quan olorant el carrer, la fresca t’ha enrojolat les galtes, els ulls se t’han humitejat i has sobrevolat el dia quan, de petit, cantaves nadales amb els teus companys a l’escola encenent el calendari d’advent i les flames de les espelmes es removien dins els ulls, covardes d’extingir-se, covardes de desaparèixer.

Explicar-li amb tot tipus de detall el teu rescat, com has rescatat aquella flama de l’oblit i l’has guardat dins teu, en les teves entranyes, en la teva estranyesa peculiar, com l’has abraçat i l’has salvat, com ja mai l’oblidaràs. Tu, un nou heroi. El millor de tots.

Ja no neva mai… FLOCS DE POREXPAN!

AQUEST AIRE FRESC…

Avui ha fet un bon dia. Feia sol, i no es veia ni un núvol. He estat tancat a casa estudiant, però m’he permès de treure el cap per la finestra sovint per respirar l’aire fresc d’hivern. He estat tot el dia sol a casa, però la soledat ha estat una forta aliada en la meva lluita per centrar-me a l’estudi. Estic d’exàmens, i la meva volubilitat intel·lectual és tant i tant forta que sempre pateixo per la meva concentració.

 Després d’acabar el pas número tres de la replicació de l’ADN, pel qual l’ADN polimerasa III incorpora nucleòtids a la nova cadena a partir del primer d’ARN, començant per l’extrem 3’, sintetitzant en direcció 5’-3’, però llegint al revés, en direcció 3’-5’, he deixat el bolígraf, i m’he aixecat. Ja és fosc, però en obrir la finestra me n’he adonat que darrere el turó encara es veuen uns raigs taronges, un sol rogent.

 L’aire de fora és fred, i té aquella olor a net i punxegut d’aquesta època de l’any. L’hivern s’acosta, ja som a novembre, i les petiteses d’aquest canvi que es noten en els transmissors nerviosos de les meves cèl·lules, creen un moment màgic. Al centre excursionista, amb els altres monitors comencem a pensar amb les sortides hivernals, amb la mare hem parlat dels reis, i la família es prepara pel Nadal. És el començament d’una nova temporada, com a l’estiu quan deixes l’escola i la feina. El desembre per això, és temps de recordar, no és com l’estiu que és temps de crear. 

A mi el Nadal em recorda a aquelles noietes amb qui et miraves les llumetes de colors que posen pels carrers, els amics amb els que pujava al Matagalls cada any el 20 o 21 de desembre a pujar el pessebre del centre excursionista, també aquells segons de llar de foc, petons glaçats, patiments estúpids per la inseguretat col·legial, o les tradicions; calendari d’advent, nadales, postals de Nadal…

 Aquells que ja no hi són, bé perquè se n’han anat, bé perquè han deixat d’existir, bé per l’oblit…

 És trist conspirar contra la nostàlgia, però és que ens sentim tant ínfims! Per què no ser més savis per poder aguantar aquest sentiment sense por? No sé si tot són processos mentals, reaccions químiques de les neurones, i totes aquestes coses en les que pensem no són més que mentides o inexistències… Tampoc estic segur que tinguem poder per canviar les coses i que tot no estigui ja decidit. M’agradaria saber si existeix un per què de tot plegat, o simplement un com que desconeixem. 

El que sé, és que d’aquí poc començaran a instal·lar les llumetes de Nadal, que pujaré el pessebre al Matagalls per primer cop com a monitor amb un grup de gent fantàstica, que tocaré la guitarra a la nit a la llum de l’arbre de Nadal, que se m’humitejaran els ulls quan recordi la meva vida amb els meus amics, la meva família, amb mi mateix, intentant saborejar aquesta existència tant preciada, que com aquest aire fresc que ara respiro, m’ha tocat el cor.

 

NEIL YOUNG – PHILADELPHIA

ps: perdoneu per “preciada” i “saborejar”, em sembla que no són paraules correctes, però és com em sonava…