Els regals atipen. Tothom ho sap prou bé. Atipen la moral consumista, atipen les ganes de plorar en veure com es desploma el total del compte corrent i sobretot, atipen la il·lusió, la de donar i rebre.
L’intercanvi sempre ha estat una cosa entranyable. Els cínics fins i tot voldrien carregar-se l’emoció nadalenca però suposo que és tabú perquè activa l’activitat econòmica, oi? El cert és que trobar-se amb la família és fantàstic, però les bones famílies ja ho haurien de fer de totes maneres, dic jo… Correcte, les nadales sonen bé. L’ambient dels carrers comercials mola que t’hi cagues.
Tanmateix, per mi, el Nadal pren el seu sentit més profund quan consisteix en retrobar la innocència i la il·lusió de l’infant que un cop vaig ser i que ja ha quedat enrere per sempre. I aquest “per sempre” és allò que fa més por, allò que eleva l’arbre de Nadal, el pessebre, les nadales, els records, els regals i les històries, a la categoria de màgics. Però la màgia sovint no funciona com voldríem.
La infància et dota d’una capacitat innata i sense normes ni formulacions per utilitzar-la. Però quan et tornes fred amb el teu ego i les llàgrimes ja no s’escolen tant fàcilment ni els retrets es fan tant evidents la inducció és una de les poques solucions amb les que viatjar i transformar l’aire amb flocs de porexpan o amb llumetes de colors.
Induir un coma tant subtil i somiador he elaborat una llista de propostes prou interessants…
Sens dubte fer l’arbre de Nadal, el pessebre i posar garlandes per tot és un punt d’inflexió entre la rutina i l’entrada directe al somni nadalenc. L’arbre ha de contenir alguna tela d’un color fort, preferentment vermell, no de coca-cola, sinó de passió i de sang. S’hi ha de penjar estrelles, boles, angelets, instruments, ninots de neu… com més manufacturat, més amor contenen i a més foc lent s’escalfa l’entorn. En el pessebre hi ha d’haver de tot, s’ha d’intentar fer realista, s’ha de tornar al desengany del nen que comprovava que algunes figuretes eren més grans que les altres i s’ha de tornar a la despreocupació dels pares amb qualsevol excusa. Les garlandes han d’ocupar l’entrada i les escales, com a mínim. Diguem que, els inputs nadalencs han de ser constants i determinats.
Si això no ens pot posar suficientment en solfa, sempre hi ha la capsa de les fotografies. Tu de petit, tu de mitjà i de més gran. Els que han vingut, els que han marxat i els que queden. Tot aquest cúmul de teixits sensorials que t’han fet com ets.
I cantant els mals s’espanta, però també depèn de què cantis. Amb les nadales no només s’espanta els mals sinó que trobem un somni, bonic, tranquil i potser fred, però bonic i tranquil. Amb guitarra, piano o flauta o sols amb la veu.
Les coses bones no haurien de canviar mai, diuen. Jo també sóc reaci al canvi, però no sóc ningú per assegurar que sigui tant dolent. Sigui com abans o d’una nova forma alegre, les tradicions impregnen els pèls del braç amb una energia que els fa ballar i aixecar-se. La seva indiferència ha desaparegut i en el seu lloc ha arribat la inquietud.
Malgrat tot, hi ha una manera de quasi sortir volant. Acostar-te a aquella persona que estimes, aquella persona tant propera, amb tanta confiança. Aquella persona a qui podries explicar-li tot el que tems i el que estimes. Sota una fanal, en nit de Nadal o de reis, en un campanar al canvi d’any o en un cim nevat a la posta de sol amb algunes estrelles encenent-se lleugerament, dir-li, a cau d’orella les meravelles que has descobert quan olorant el carrer, la fresca t’ha enrojolat les galtes, els ulls se t’han humitejat i has sobrevolat el dia quan, de petit, cantaves nadales amb els teus companys a l’escola encenent el calendari d’advent i les flames de les espelmes es removien dins els ulls, covardes d’extingir-se, covardes de desaparèixer.
Explicar-li amb tot tipus de detall el teu rescat, com has rescatat aquella flama de l’oblit i l’has guardat dins teu, en les teves entranyes, en la teva estranyesa peculiar, com l’has abraçat i l’has salvat, com ja mai l’oblidaràs. Tu, un nou heroi. El millor de tots.
LAKK 