Salut i salut!
lakk
Arxiu d'etiquetes: CONTROL
L’ESTUPIDESA COMPULSIVA
Ràbia -provocada probablement per un deix d’intolerància innat que a poc a poc intento deixar enrrere-, quan sento aquelles paraules altre cop.
“Qué fort!”, “És que tu creus?”, “Imagina’t!”
Expressions col·loquials que intenten donar una alta dosi de sorpresa, d’admiració i raresa a una banalitat. Intentar fer especial cada moment del dia, cada acció, cada pensament, usades, especialment, per un arquetip molt pronunciat de persona. Persones ignorants, sense personalitat, influenciables, superficials, conformistes…
Les trobes arreu, al tombar la cantonada, surten de sota les pedres. Imagino aquesta actitud com una manera d’intentar apaivagar aquest sentiment de soletat postmodern, aquest buit que senten els ignorants, aquesta sensació de no ser ningú. Com a defensa psicològica, comencen totes aquestes persones a donar importància a tot, a viure en un conte de fades, a sorprendre’s per cada minúscul fet. Així s’aniran sorprenent de tot el que facis, i evidenment aniran fent exclamacions com les d’abans quan expliquis alguna cosa que no entra dins la seva ment petita i desocupada. Tot, però, els farà gràcia, tot serà, com he dit, sorprenent.
Malgrat tot, no entendran que facis una cosa fora de la bogeria normal. Per exemple, els farà molta gràcia i se sorprendran quan surtis a ballar sota la pluja, o pugis al terrat a mirar les estrelles en un dia de núvol, perquè això, de fet, és normal. És el que surt a les pel·lícules, el que expliquen les comèdies romàntiques de Hollywood -que són les úniques pel·lícules que miren-. En canvi, no podran comprendre, i tampoc els farà gràcia -potser els hi surt fum del cap- si els dius que has memoritza’t un poema sense que ho demanés cap professor. Tampoc entendran que no surtis de festa perquè vulguis llevar-te d’hora per anar a córrer. Això no ho entendran. Per ells té molt més sentit una fantasmada televisiva que qualsevol altra cosa.
M’agradaria resaltar d’aquest arquetip social, la seva minimalització mental. Em refereixo a la seva estructura mental lineal. Persones que no han desenvolupat -a grans trets- una ment amb diverses dimensions, sinó que s’han creat només pensant el moment. No raonen, i si ho fan, han de fer un gran esforç similar al d’aixecar un gran pedra que t’oprimeix -l’ignorància. Si els demanes pel seu futur, si els demanes que t’expliquin una cosa, si els fas pensar, et demanaran simplement que no els compliquis la vida.
Això sí, seran unes bellíssimes persones. Preocupades per tothom en tot moment, et preguntaran com estàs constantment, però no com un intent d’inciar conversa, sinó per un sentiment interior de voler preocupar-se de com estar tothom, com si fóssin uns salvadors divins. De fet, aquesta faceta que considero la única bona en aquests tipus de personatges de la vida, la veig una mica desgastada. Em dóna l’efecte de ser un simple intent de reclutar amistats i favors per així tenir una excusa per poder acoplar-se a tot arreu -un altre dia ja parlarem d’aquesta bondat artificial i interessada-.
Bé, en honor a l’estupidesa compulsiva, aquella que altera fisiològicament el pensament…
Moltes merçès!
lakk.
QUE LES MEVES LLÀGRIMES DE RÀBIA, OFEGUIN LA VOSTRA IGNORÀNCIA.
PS: Si algú coneix la procedència de la cita, agriria la seva col·laboració…
INDEPENDÈNCIA!
Sóc independentista.
Somio amb la independència com a una realització col·lectiva d’un poble oprimit per la insultant globalització ibèrica espanyola. La somio com una forma més de llibertat.
Això és la teoria, però. Anem a la pràctica. Perquè es vol independència?
Des del meu punt de vista, la percebo com un intent de no haver de posar per davant de les nostres coses, les coses d’altres, tant a nivell econòmic, com cultural i social. La llengua, els impostos, les despesses, les inversions, les lleis, els drets, els deures…
Sorgeixen dues qüestions:
Primer, si realment la població catalana, en la seva majoria, té un sentiment de catalanitat prou important com per llançar-se a una lluita independentista, és a dir, quina és la voluntat de Catalunya, i -molt important- qui és Catalunya. Malgrat tot, ara no em centraré aquí -la legitimació de la terra i dels drets sobre aquesta, avui, no m’inspiren.
Segon, quina independència sorgiria d’una possible separació de l’estat espanyol. Burocràticament i legislativament estem estretament units a Espanya. Hi ha, però, un altre lligament, que crea una dependència més absoluta i que personalment em preocupa més.
La dependència del capitalisme, de les grans multinacionals, de les grans corporacions. Aquest poder que busca augmentar el seu poder a més, i a més… Un poder que controla la nostra manera de pensar, que controla la informació, que controla l’economia, que controla els nostres hàbits, costums… Una barreja de determinisme social i econòmic.
Així que, quan es diu 2014, o qualsevol altre data, en què estem pensant? Ens volem independitzar d’Espanya, és aquesta la nostra única aspiració? Perquè si només és aquesta, més val que ens quedem com estem, perquè abans que catalans, hem de ser persones, ciutadans.
Persones lliures. Ciutadans lliures.
Una mica d’introducció al Club Bildelberg:
CLUB BILDERBERG, LOS AMOS DEL MUNDO
Bé…
Salut i Independència!
MATÈRIA PRIMERA
Estem absorbits en una espiral asimètrica -títol del blog-, en què som la matèria primera. Hi ha una mà gegant que la fa girar, o parar… Una mà divina, determinista, indeterminista, lògica, dispersa -segons com convingui.
I no en podem escapar, ni a gran escala, ni a petita escala. Com més lluny arriba la mà gegant, més crec podem escapar-nos del seu deteminisme. Trobo, així, en les meves petites decisions, en les petites victòries, la meva escapatòria. Escric aquests articles -i altres coses- buscant respostes, potser respostes de dins meu, o potser respostes de vosaltres, lectors, donat que dins meu l’excursió és molt perillosa.
-escolteu la cançó mentre llegiu…-
Esquerra, dreta, darrere, dalt.
Aire, i aire, envoltant la confusió,
també llum i flaixos de munió.
Lluitar contra la massa,
i l’amasador,
estripar, aquest embolcall embafador,
calentó i destructor.
Anar-te envoltant de la massa,
que envolta, que abraça,
i que absorbeix…
Jo vull l’aire, on
hi són totes les direccions,
jo vull l’aire on
hi ha xocs de contradiccions.
Jo vul la llum que mai para, que és energia,
i llibertat
i alegria.
Jo no vull la massa,
eternament massant,
cada cop més pastosa,
més preparada,
mai utilitzada.
No m’agrada el pa,
millor però que aquesta agonia,
que no para,
que no mor.
cançó fantàstica, i video acompanyant prou interessant…
AMNISTIA PER AMNISTÍA
S’ha d’ajudar al tercer món, als damnificats per les guerres, als oprimits per mans tiranes, als guerrers de la llibertat i l’amor.
Avui, però, vull fer un crit per l’amnistia a Amnistía Internacional, que malgrat lluitar i lluitar, ningú li fa cas. I no només és indiferent a la societat, sinó que a més, és oprimida per aquesta.
No té pèrdua.
ESPOT PROHIBIT D’AMNISTÍA INTERNACIONAL PER PART DE LA DICTADURA DE LA DEMOCRÀCIA
lakk.
Salut i Independència!
LAKK 