Els tres terços i el #procésconstituent

A Catalunya sembla que ens regim pels 3 terços. La CiU (1.116.259 vots) nacionalista de dretes, el populisme centralitzador PPSOEC’s (524.707 + 471.681 + 275.007 vots) i l’esquerra catalanista-internacionalista-alternativa de ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata… (498.124 + 359.705 + 126.435 + 18.219). Tots tres terços estan compostos del poble, del 99%, però… ai las!

CiU només hi fa polítiques en contra, a favor de la troika. El PPSOEC’s són l’herència d’una Espanya rància i putrefacte sense programa ni rumb… de vividors.

L’esquerra “alternativa” al centralisme espanyol i el caciquisme català no ha pogut superar el nodo de TV3, la Vanguardia i Rac1. Ha pactat amb els desposseïdors del PSOE i s’ha arrelat a la butaca en molts casos.

I què toca ara? Un #procésConstituent en majúscula perquè la por canviï de bàndol. L’objectiu és clar, fer un reset general al sistema. Tenim una cosa que CiU i el PPSOEC’s no tenen: un projecte. Ells tenen paraules que s’endu el vent de ventiladors instal·lats en consells d’administració. Ells tenen crisis, totes, i nosaltres solucions, llums i taquígrafs, denúncies, propostes i fets.

La gràcia és que la seva feblesa és la nostra fortalesa. Si proposem quelcom amb forma i ànima, un cop d’efecte al silenci, se’ns unirà molta gent que ara mateix, ja no li val el discurs de la por. No som el poble, però creiem ser-ne els seus defensors amb una crítica racional a les seves mentides.

No es pot pronosticar res, però sí fer volar coloms. Aquesta esquerra ja té un milió de votants, i pot enganxar persones dels altres dos terços que ara, no tenen rumb ni direcció. Milió i mig de catalans podem decantar la balança.

La clau de l’èxit: un projecte obert. Les múltiples sensibilitats hi tenen cabuda i el procés es va modificant, és mòbil. Les esquerres per crítiques i plurals ens trenquem en un sistema partitocràtic, i per això crec que el primer objectiu de la candidatura unitària hauria de ser el de crear un llei electoral nova que sigui un mecanisme de control ciutadà constant i blindat, i un mecanisme polític adaptat als nous temps dels moviments socials i les tecnologies de la comunicació i informació. Invertir-hi moltes energies, si cal (i caldrà).

El segon pas és clarament l’auditoria del deute, i un referèndum per decidir si es paga i què es paga.

Els MMSS i les organitzacions i associacions són la clau per un procés obert i plural. Qui s’hauria d’afegir? Naturalment en la conjuntura actual, no s’entendria sense la PAH, però també: PARS, PUDUP, MareaGroga, Som el que sembrem, Rereguarda en moviment, AturemEurovegas, Stop Fracking, Auditoria del deute,… o cooperatives com SomEnergia, Coop57, CIC, CASX, AureaSocial, Col·lectiu Ronda, Ciutat Invisible,… o associacions com Justícia i Pau, Attac, l’ANC, Dolça revolució, Adenc, Greenpeace, Amnistia Internacional… i, és clar, sindicats minoritaris (o majoritaris) i els partits del “nostre” terç: ERC, ICV-EUiA, CUP, Pirata, EsconsBlanc, Farts.cat….

M’atreveixo a fer la meva llista per aquesta candidatura, que crec que com a objectiu haurien de ser els 60 diputats, si no la majoria absoluta. Una majoria absoluta poc totalitària, diria jo…

1. Ada Colau
2. Esther Vives
3. Dolors Camats
4. Josep Pàmies (Dolça Revolució)
5. Pau Llonch (PAH Sabadell)
6. Marc Roselló (@SomEnergia)
7. Vera Sacristàn (Universitats)
8. Àngels Castells (Dempeus)
9. Joan Subirats (IGOP)
10. Manuel Delgado
11. Teresa Forcades
12. Enric Duran (CIC)
13. Albano Dante Fachin (@_cafeambllet
14. Raimundo Viejo
15. Hibai (@Hibai_)

I després, tants d’altres… Haig d’admetre que ja em costa abans de començar. Qui posaria de ERC…? #uix

pel caciquisme encobert, la mercantilització de la relació polític-ciutadà, la privatització de l’estat de benestar, l’utilització electoral d’una il·lusió nacional, la repressió, la corrupció, la disfressa d’ovelleta degollada, la xenofòbia i homofòbia d’Unió, dir qui és un bon català i qui no, l’associació amb la Caixa, la impunitat policial, la permissivitat amb el frau fiscal… i molt més

Amb tots vostès, noCiU, el nou producte de la oligarquia catalana!

Jo hi vaig anar (història d’un mareig…)

Les reflexions de companys bloggers (en Miki, l’Arqueòleg…), d’antics professors, i de velles amistats, m’han creat tal batibull mental entorn a l’assistència a la massiva manifestació de l’11 que he decidit estructurar tant de mareig en una opinió definida.

En primer lloc, després de ser present a la manifestació, se’m fa molt estrany sentir veus dient “jo hi era però no sóc nacionalista”. En realitat, l’independentisme no hauria de ser necessàriament nacionalista. De fet, l’eslògan mediàtic era “Catalunya, nou estat d’Europa”, més propi del títol d’un estudi o document burocràtic que no pas de quelcom que pugui acompanyar el sentiment unitari nacionalista independentista de tot bon català. Però hi havia gairebé més banderes que persones i un ambient enrarit de autoafirmació identitària (no em mal interpreteu, “enrarit” ho dic per l’aglomeració, ja sabeu: tornarem a suar, tornarem a sofrir, tornarem a fer el ridícul…).

Jo em declaro obertament nacionalista mentre pugui definir els termes. M’agrada diferenciar (potser innocentment…) entre el nacionalisme excloent i el nacionalisme cultural. Un membre de la primera categoria parla català (sort!), inventa recurrents (i convenients) històries sobre els immigrants espanyols, la història política de Catalunya, i conforma drets i deures del poble català mentre el defineix moralment. Com a membre de la segona, espero ajudar a preservar la informació antropològica de les tradicions i les arrels catalans, de la llengua, de la cultura i a defensar-la de les escomeses capitalistes i mercantilistes anticulturals i globalitzadores, vinguin del nord, del sud, de Madrid o de Washington DC.

Ho diré clar, tampoc molts cops: sóc independentista. I ho sóc perquè la meva perspectiva nacionalista-cultural fa anys que em diu: “alerta!”. A Madrid ens ataquen la llengua, al Parlament Europeu no sentim discursos en català, les empreses no hi etiqueten ni les pel•lícules s’hi doblen, l’educació universal en català perilla! Si Espanya em donés una mínima tranquil•litat de que el català pot arribar a ocupar el lloc que li pertoca, de que la cultura catalana (com tota altra!) ocuparà el lloc que li pertoca, seria el primer de demanar que no ens estafessin, però deixaria de ser independentista.

Això no vol dir que no tingui altres raons per a la independència: descentralització, internacionalització, més capacitat de control ciutadà…, cap estrictament un un eix nacional sinó més aviat purament polític i social.

Retornant a la manifestació, no considero imprescindible compartir totes les diferents perspectives presents amb els companys de manifestació. Comparteixo molt poc amb noCiU, menys encara amb Identitat Catalana i entenc les reticències de molta gent independentista a ajuntar-s’hi. Ara bé, millor no ser ingenu; en cap manifestació anem tots a una. Ni a les del 15M, ni a les en contra de la guerra.

El missatge és clar: molta gent vol la independència.

Tanmateix, és una missatge amb trampa. Molta gent vol la independència, però perquè, com, des de quan? Malgrat que a noCiU li va millor fer la puta i la ramoneta, és evident que s’intenta abanderar l’independentisme i que l’utilitza. Això pot acabar o desinflant l’independentisme, o deixant a noCiU en evidència, o petant noCiU, o fent una proclama  a plaça Sant Jaume. Aquest és un partit que ja no pot ignorar l’eix nacional mentre tingui la volada que té ara.

La primera por personal és que l’independència es transformi en un atzucac polític que no deixi veure a molta gent els problemes reals ni els dolents de veritat. L’altra és que els catalans no entenguem el poema d’Espriu:

La pell de brau

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”

[XXXVIII]

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”

[XLVI]

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Quimi Portet – Homes i Dones del cap dret

Mesclat – Corrandes Colonials

UNA OPORTUNITAT

Encara que soni utòpic, no ho és. El món i la humanitat tenen oportunitats, els shocks ens serveixen per això. La crisi, les consultes independentistes, els desastres naturals o els escàndols polítics.

El procés engegat per la societat civil cap a la independència política de Catalunya és una altra oportunitat. Per pensar i reflexionar; de quin món volem i de quin país volem. Si demà es proclamés la independència de Catalunya, quina constitució escriuríeu? Una de molt oberta, que es pogués adaptar als diferents governs i situacions, una de molt concreta que treiés poder als governs i que, per tant, ens encaminés en el futur de forma més concreta, pensaríeu en una constitució per caminar-hi durant 20 anys, o una per caminar-hi durant 50?

Jo, en un dels molts viatges de tren que faig durant la setmana, he intentat fer l’exercici. Les respostes no són senzilles, i espero que els meus estudis d’economia, els llibres recomanats i comprats que tinc per llegir, i el consell i sensibilitat de companys més erudits que jo, m’ajudin a trobar alguna d’elles.

Primer de tot he pensat que el millor seria fer una constitució molt concreta, que permetés als ciutadans tenir una visió de futur clara que haguessin aprovat en referèndum, i així escapar de les visions populistes de futur de partits polítics preocupats per la seva legislatura de 4 anys i no la de l’infinit dels ciutadans. Vull dir, que la constitució la faria servir com una eina aprovada pels ciutadans per expressar la seva voluntat de futur.

En segon lloc proposaria una llei electoral i un sistema parlamentari més obert, transparent, participatiu i dinàmic. Polítics i parlamentaris en règim de dedicació parcial, per exemple, amb una durada parlamentaria de poc temps. S’haurien de veure les limitacions d’un sistema d’aquestes característiques, i s’haurien d’intentar ajustar, però crec que s’ajustarien a una democràcia de cap a peus i a les necessitats morals i socials d’avui en dia.

Buscaria un descentralització de les feines de govern. En aquest sentit, podrien ser bones les reformes paral·leles del sistema educatiu i sanitari, dos necessitats bàsiques de la vida humana. Crearia dos instituts amb plena responsabilitat d’aquests dos serveis públics que haurien de passar comptes cada any de la seva activitat, que serien comandats per professionals i no polítics, i que tindrien un vessant més “empresarial” que funcionaria. M’explicaré abans que algú em salti al coll… Vull dir que ara tot el complex educatiu i sanitari es porta des d’una idea de servei públic i, per això, costa trobar-hi a vegades (sobretot en el complex educatiu) una exigència i una professionalitat adequada.  En aquesta descentralització també hi entra veure el paper dels ajuntaments i les seves competències.

Fer públics o recursos naturals de bé comú; l’aire, l’aigua, la vida vegetal i animal i el sòl, a més del coneixement i la cultura.

Conciliació de la vida personal i laboral. Per tant, reducció de la jornada laboral: 4 hores. Aquest punt ens ajudaria a tots plegats a entendre que amb molt menys poder adquisitiu és té molt més temps per ser feliç. He dit “conciliació”, això significa jornada intensiva, tant a escoles com a empreses.

Consideració de les externalitats, com la propiciació de situacions desfavorables per la societat i la felicitat dels seus ciutadans o altres éssers de la biosfera. Si algú fuma: externalitat. Si algú va amb cotxe: externalitat. Si algú fa un anunci sexista: externalitat. Si algú fa una pel·lícula o cançó amb enaltiment de la violència i la desigualtat social: externalitat. No es tracta de cohartar llibertats, es tracta d’exigir responsabilitats i transformar-les en diner per aquells que no són prou madurs per canviar un comportament “contaminant”.

Suposo que altres “reformes” també podríen ser interesssants. No és que ara vulgui fer un debat sobre quin país necessitem ni com aconseguir-lo, només parlo de la il·lusió de començar un projecte, la il·lusió de començar una nova empresa com és la independència, com és la superació dels problemes mediambientals, com és la lluita contra la desigualtat social.

No parlo de solucions, sinó d’il·lusions, d’oportunitats.

SAEZ – FILS DE FRANCE

SANT JORDI ÉS POESIA

El Sant Jordi és un moment de contacte, de l’amor, la literatura, la cultura, el nacionalisme… Sant Jordi expressa com expressa la poesia. Paraules rere paraules, roses rere roses, llibres i mirades, sobretot mirades encantadores.

Per Sant Jordi em carrego de roses, faig una llista de totes aquelles noies especials, aquelles que m’agrada fer somriure. Faig unes targetetes, i les poso dins la rosa. És encantador anar a comprar les roses. Quan en demanes 15 o 17 la cara del venedor és de pel·lícula. Llavors, la nit abans, ultimant detalls…

Aquell dia pel matí, és a dir, avui al matí, és el zenit total. Al tren tothom et mira amb el feix de roses. Quan entres a l’escola tothom va exclamant.

En un moment de pau, agafes unes de les roses, amb un dels noms. T’acostes per darrere a la noia. Anna? Júlia? Annabel? Carla? Alba? Dèlia?… el nom que sigui. Ella es gira, inclines la rosa cap a ella.

Les reaccions són variades, però totes somriuen, i veus que gaudeixen el moment, t’abracen els dos petons. Però jo encara estic mirant els llavis, el somriure.

 

La poesia dels somriures és Sant Jordi.

Visca els enamorats!

Visca els il·lustrats!

Visca la cultura!

Visca Sant Jordi i Catalunya!

Visca! Visca! Visca!

 

Salut i Independència!

lakk.

 

ELS PETS – ELS ULLS DE COLOR MEL (és al top10 de cançons d”enamorats…)