El que reclamem molts (tots) amb l’estelada és la llibertat del POBLE català, i no de les INSTITUCIONS catalanes. Aconseguir una descentralització administrativa, el respecte per la nostra llengua i part de la cultura, i una interpelació directa als organismes internacionals NO és llibertat. Una oportunitat no és llibertat, és només això, una oportunitat.
Llibertat social és democràcia, que és el poder per i del poble.
I què és el poder? Moltes coses: capacitat d’incidència en les formes d’organització social (productiva i administrativa), informació, eines analítiques, espais de trobada, xarxa organitzativa, actitud rebel, sistema de creences favorable, temps, estil de vida sa…
Algú realment creu que el POBLE català tindrà tot això, tot aquest poder un cop aconseguida la independència administrativa del regne d’Espanya? Really?
Jo seguiré portant l’estalada, roja evidentment, per construir la llibertat social que molts desitgem i anhelem. I espero algun dia poder-la guardar. O posar-la en un museu, i riure’ns-en de tot plegat un dia a Perpinyà, tot prenent un suc de tronja valenciana recent espremut amb una ensaïmada de menorca.
Si tanquem els ulls i fem un exercici gens complicat d’imaginació, podrem compondre mentalment les cares d’estupefacció que han estat fent els catalans davant la pantalla la nit de diumenge.
Els 7 candidats a la presidència de Catalunya (actualment amb representació parlamentària) han malgastat el nostre preciós temps de dormir per demostrar una malèvola capacitat oratòria.
Centenars de dades sobre la situació de Catalunya, retrets en totes les direccions possibles teixint una xarxa insòlita de confrontació, moviments tàctics argumentals per esquivar un tema concret i precís desfavorable.
El ciutadà s’ha quedat igual que quan ha començat a escoltar. La majoria menteixen i davant la impossibilitat de trobar ràpidament la informació adequada i la incapacitat d’analitzar-la correctament, no sabem què és ver o fals. Així que qui es creia abans l’Herrera, se’l segueix creien. Qui confiava amb el Mas, hi segueix confiant. Qui no trobava més solució que votar el Navarro, el segueix votant. Els que ja volíem votar CUP, però, ens ha reforçat la idea de votar-la, això sí…
Els indecisos potser hauran voltat amunt o avall en base al criteri de la credibilitat i la imatge.
La imatge no rau més que en la aptitud dels candidats d’usar eines mediàtiques per llançar missatges subliminars que aparquin en les ments desprotegides dels espectadors. La credibilitat vindrà a ser una contraposició dels fets que resten en la seva memòria immediata, esbiaixada i selectiva.
En fi, un debat inútil i pervers des d’un punt de vista democràtic que simplifica, generalitza i limita qualsevol tipus de discurs seriós, treballat i argumentat. La partitocràcia ha guanyat, un cop més, al periodisme i al dret ciutadà d’accés a una informaciócontrastada. Sembla ser que els polítics, quan menteixen en antena, segueixen protegits per la llei… de la selva.
Les meves propostes:
Informació: donar dades als espectadors perquè es puguin fer una idea de on estem i on estàvem. Utilitzar dades de diferents mitjans. Presentar-les d’una forma global i panoràmica, contrària a la focalització total.
Presentar els debats en temesconcrets com: Pobresa, Espanya, Educació, Sanitat, Cultura, Democràcia i Sistema Electoral, Seguretat, Corrupció i frau fiscal…
Fer partícips dels debats personalitats del món acadèmic, de plataformes ciutadanes, de la societatcivil o de les mateixes institucions.
Posar a internet un esquema del debat amb enllaços a notícies rellevants del tema o a documents que contrastin la informació utilitzada.
Fer debats a 3 o 4 més reduïts. Sobretot, per exemple, ERC-ICV, CiU-ERC-SI, PP-PSC-C’s,… Buscar que els partits puguin contraposar idees.
Incorporar també els partits senserepresentació al parlament de la forma que fos necessari.
Fer un seguiment del que passa al govern i al parlament setmanalment. Intervenció setmanal del president i dels partits a l’oposició.
Finalment, un clam a la bonaeducació! Hauriem d’impedir que els participants del debat intervinguessin en els torns dels altres polítics. Fins i tot tallar-lis el so o amagar-lis el micròfon quan ho fessin. En aquest sentit, el Pellicer han estat molt fluix.
Res més, bona nit, i massa bona sort que necessitem.
…la impunitat, la desinformació, la invasió amb màscara de llibertat.
Occident ha estat preparant el terreny mediàtic per poder començar una invasió vergonyosa a Líbia. Perquè? Pel petroli. Com? Amb la nostra ignorància del que passa realment a Líbia.
Admeto que jo no ho sé exactament, però les diverses informacions que vaig llegint per intentar contrastar la informació que m’arriba dels mitjans democràtics i super-cools és basura informativa americanitzada. Hauríem de fer una consulta popular amb la pregunta “Està vostè d’acord de que TV3 demani disculpes per la DESINFORMACIÓ que estem rebent els catalans sobre Líbia i que expliqui el que passa realment?”
No deixaré aquestes paraules buides, us deixo les d’altres que en saben més que jo:
Una dona que ha estat a Líbia durant molt de temps explica informació molt rellevant (mireu TOTS els posts, començant pel gener):
El 25 d’abril vaig tenir la sort de ser president de col·legi a Granollers durant la consulta popular que s’hi va esdevenir. Un dia per recordar, que malauradament no es va viure amb la intensitat amb la que el barça va ser eliminat de la champions.
En part per la des-legitimació institucional en fer-li cas nul i amagar-ho com si la feina de milers de voluntaris i la consecució de la democràcia participativa, de la democràcia en estat pur, fos un simple fet anecdòtic i passatger. Ja s’ha vist que TV3 és tant neofeixista com pensàvem que era, cada dia se li veu més la sanció màxima de la seva feina: coaccionar el poble i servir de megàfon al bloc macro-econòmic internacional (no m’hi quedaré més en això perquè ja ho sabíem una mica de què anava aquesta corporació…).
Però on jo volia anar realment és a “com queda això?”. I queda que hem fet una consulta que movia molta gent, però que en farem més, oi tant! I que aquestes encara que, potser, no tinguin tant seguici, seran la confirmació de que la ciutadania vol participar, i vol decidir. Si més no aquell sector més crític i culte, i aquell més alegre i honest, que no crec que siguin minoritaris.
Per tant hem de començar a pensar què preguntarem d’aquí a 1 o 2 anys. He fet una llista de possibles temes sobre els que preguntar;
Penalització (responsabilitats) a bancs i caixes per la crisi? Imposició de certs mínims?
Creació de banca pública sense ànim de lucre?
República federal vs Monarquia parlamentària?
Ajuntaments amb la màxima porció dels pressupostos anuals estatals?
Càrrecs polítics i representants amb un nombre de legislatures màxima?
Il·legalització dels transgènics?
Avortament?
Eleccions amb llistes obertes?
Eliminació de l’obligació de vot dels diputats envers els partits?
Pressupost zero a la investigació militar?
Legalització de plantes medicinals com la stevia?
Pla Bolonya i la seva aplicació?
Jornada laboral de menys hores i augment del salari mínim interprofessional?
Poder judicial escollit democràticament i de forma directa?
Com deia fa uns dies, el shock de la crisi, de les consultes independentistes, dels problemes mediambientals, són oportunitats, a la força, però oportunitats. Avui s’ha constituït l’entitat Granollers Decideix. En els seus estatuts, un dels primers articles reflecteix els objectius de l’entitat. No sé com feia exactament, però reflectia que l’objectiu era promoure el “dret a decidir” i fer una consulta popular. Un noi del públic, en el torn de paraules sobre els estatuts, ha aixecat la mà: volia saber si l’entitat tenia per objectiu fer només una consulta o si en volia o podria fer més.
Per unanimitat (1 vot en blanc i 296 a favor, cap en contra) s’han modificat els estatuts. Ara l’objectiu és fer “consultes”, en plural. Això ha canviat crec la concepció de molts de l’entitat i del procés. A partir d’aquell moment, alguns hem començat a veure l’entitat de Granollers Decideix com alguna cosa més, no com una simple eina legal per poder fer la consulta sobre la independència de la nació catalana. Ara, és un eina per poder fer “consultes” populars, per poder promoure la democràcia participativa.
I jo penso: si aconseguim que l’entitat segueixi en el temps, promovent altres consultes, incentivant el debat i la participació, qui podrà deslegitimitzar-les? Qui podrà titllar d’il·legal aquesta primera consulta? Qui podrà dir que aquestes consultes no són democràcia, sinó independentisme democràtic? Ningú que no hagi perdut el seny o que mai n’hagi tingut.
Bé, sí, potser algú…
Aquells que creuen en una democràcia partidista, jerarquitzada, quadriennal, demagògica, que desprestigia la política, aquella democràcia moguda pels personalismes, per las baralles d’improperis i no d’arguments. La raó per la que escollim representants és per reduir els costos de discutir/decidir/proposar entre tots. Escollim uns representants perquè proposin per nosaltres, debatin per nosaltres i finalment decideixin per nosaltres. Les dos primeres coses, proposar i debatre, ja està bé que ho facin. Fins i tot, potser és millor; poden arribar a saber-ne més, especialitzar-se, i aconseguir que els debats siguin més fructífers, que puguem arribar a millors conclusions.
Però decidir ja no és necessari que es faci mitjançant representants. Ara els representants no han de decidir per nosaltres. Hi ha moltes maneres de reduir els costos d’unes eleccions: tenim internet, el vot per correu, podríem posar col·legis electorals que funcionessin permanentment (com una caixer bancari)… De idees en poden sorgir moltes, però les que ja hi ha són suficients per acabar amb aquesta pantomima.
Ja n’hi ha prou. Tots decidim decidir, volem decidir. I els que no ho volen, els hem de fer entendre que també ho han de voler, que és la seva responsabilitat. Per molta gent és molt més fàcil no fer cas a res, no complicar-te la vida pensant, i descansar. Però la cosa no hauria de funcionar així, i això és el que Granollers Decideix vol canviar, o si més no, el soci que escriu ara en aquest blog.
LAKK 