El que reclamem molts (tots) amb l’estelada és la llibertat del POBLE català, i no de les INSTITUCIONS catalanes. Aconseguir una descentralització administrativa, el respecte per la nostra llengua i part de la cultura, i una interpelació directa als organismes internacionals NO és llibertat. Una oportunitat no és llibertat, és només això, una oportunitat.
Llibertat social és democràcia, que és el poder per i del poble.
I què és el poder? Moltes coses: capacitat d’incidència en les formes d’organització social (productiva i administrativa), informació, eines analítiques, espais de trobada, xarxa organitzativa, actitud rebel, sistema de creences favorable, temps, estil de vida sa…
Algú realment creu que el POBLE català tindrà tot això, tot aquest poder un cop aconseguida la independència administrativa del regne d’Espanya? Really?
Jo seguiré portant l’estalada, roja evidentment, per construir la llibertat social que molts desitgem i anhelem. I espero algun dia poder-la guardar. O posar-la en un museu, i riure’ns-en de tot plegat un dia a Perpinyà, tot prenent un suc de tronja valenciana recent espremut amb una ensaïmada de menorca.
Avui he tingut la sort constitucional, estatutaria i democràtica, per dir-ho d’una forma més o menys transcendental, de passejar pels (avui) tempestuosos carrers d’Arenys, Arenys de Munt. És important dir-ho així: “Arenys, Arenys de Munt”. Hi hem de posar un accent a l’estil 007, un estil d’heroi secret, misteriós (però conegut per tothom), mediàtic i valent.
Arenys és el nostre heroi. El 13-S de 2009 passarà a la història (vull que passi a la història) com el poble que va iniciar un efecte dominó que va donar a la llum l’evidència de la voluntat catalana d’aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació (somni de qualsevol demòcrata), i exercir-lo per aconseguir un estat de dret català, independent, democràtic i social, integrat a la unió europea. Les vil·les i ciutats catalanes tenen la responsabilitat o, si més no, el poder, de cridar ben fort “Volem i podem!”. L’evidència i la vergonya ja va significar en el seu moment la fugida d’Alfons XIII, i perquè no pot suposar la fugida de Catalunya aquest cop? Seria un somni fet realitat. La veritat és que em dóna la sensació d’estar vivint la història.
De moment Arenys ha dit que sí. Ja tenim un poble menys. Només en queden… uns 945. Arenys, en el seu cas, s’ha quedat ple de personalitats a part de paperetes. Polítics, intel·lectuals, artistes… I és que de gent, n’hi ha molta treballant per aconseguir la sobirania de Catalunya, entitats, grups, partits… Tots junts ho podem aconseguir. Jo deixaria de banda dretes i esquerres, intervenció estatal o liberalisme, avort o el sant crist. Sempre he pensat que ens serà més fàcil arreglar les coses si hem d’anar a “construir un món millor” a Barcelona que a Madrid, i també sempre he pensat que si ens han de donar pel sac, millor desde Barcelona, que si més no entendrem el que ens diuen.
En fi, que la independència no és l’objectiu final de tot, però sí un començament per il·lusionar i fer xarxa, un oportunitat per demostrar cultura democràtica, una oportunitat, per ser lliures.
Instal·lat en el pragmatisme, últimament, m’adono dels pocs resultats de les manifestacions i de les variacions en la opinió pública. Vull dir, de què poden servir grans manifestacions en contra d’una cosa o favor d’una altra, si aquesta es segueix fent de tota manera?
Així, pensant, com faig jo, com fa en Lakk, se m’ha aparegut com a molt evident la nostra importància en el rocambulesc funcionament del món. Nosaltres, després de produir o donar un servei, aconseguim uns diners. Com els gastem? Si ens hi fixem, resulta que la majoria se’n va a bancs i caixes, i al consum de productes de grans multinacionals. És aquest sistema en què estem “atrapats”, poc favorable a la humanitat per la seva acció bèl·lica diària que mata persones, la seva determinació per funcionaments integrament consumistes i materialistes, la incorporació de valors poc saludables i la obsessió per la indústria farmacèutica i de la salut i la indústria armamentística.
Els ciutadans o al gran majoria, legitimitzem aquest poder internacional i local mitjantçant el consum i les eleccions. Consumim els productes d’empreses implicadíssimes amb el sistema i votem any rere any, polítics que malgrat saber que el sistema no funciona, per por o interès, el mantenen en el seu esplendor.
Influït per companys del meu entorn més pròxim i per persones més mediàtiques com és l’Enric Duran, he descobert l’immens espai que hi ha per recórrer en el món de les cooperatives. Des del meu punt de vista, les més interessants són les cooperatives de consum, cooperatives de coneixement, escoles lliures i cooperatives integrals.
Les cooperatives de consum són associacions de persones que s’uneixen per consumir, normalment, però, de forma responsable, justa… Diríem que l’objectiu és eliminar intermediaris per reduir despeses i així tenir un tracte just entre productor i consumidor. Les cooperatives de coneixement són també associacions en què els seus integrants comparteixen coneixement, una experiència en què pots compartir amb moltes persones el que saps i viceversa. Les escoles liures són associacions entre pares i mestres per fer front al procés educatiu de forma alternativa al sistema educatiu ordinari. Finalment les cooperatives integrals són aquelles que pretenen que tots els seus integrants puguin viure només amb l’activitat d’aquella cooperativa. És a dir, una cooperativa on hi ha productors i persones que dónen els diferents serveis que necessiten els integrats de la cooperativa, de manera que tu consumeixes el que necessites mentre dónes un servei als altres membres de la cooperativa, tothom queda satisfet i no entra en joc el sistema “oficial”.
L’interès personal per aquestes associacions és que trenquen força amb el paradigma social en què vivim: tothom s’ha de responsabilitzar d’alguna feina, tothom ha de participar de la gestió de la cooperativa, tothom té el mateix “poder” en la cooperativa, planteja valors com el compartir molt positius, posa per davant les persones i el medi ambient a les necesitats volàtils d’algun energumen. Vull fer notar que es podria fer una cooperativa sense aquestes inquietuds i principis, però els exposo perquè són els que es donen quan es posen a la pràctica aquestes organitzacions.
El que vull dir és que el boicot a les multinacionals i un plantejament cooperativista és, en definitiva, la revolució real.
Els humans som éssers vius, animals. El nostre cos està format per teixits, formats per cèl·lules, que van conformant els diferents òrgans i sistemes. Així, els nostres músculs estan formats de teixits musculars, que estan formats per cèl·lules musculars. Les cèl·lules són l’ésser viu per excel·lència. Mentre és discutible si un virus forma part de la vida, la cèl·lula és, sense dubte el seu màxim exponent, presentant-se des dels bacteris, fins als animals, passant per plantes, protists, fongs…, totes les divisions taxonòmiques.
Doncs bé, la cèl·lula, en el seu paper de ser la base de la vida, inclou una estructura, una morfologia i una fisiologia molt complexa. Orgànuls, ADN, RNA de diferents tipus, ATP, enzims… Tot plegat fa de la cèl·lula, una eina perfecte i amb una capacitat immensa per sobreviure al medi.
L’activitat de la cèl·lula, però, no es mou per cap intel·ligència divina o no divina, ja que aquesta la creen un conjunt de cèl·lules d’una forma molt complexa. Qui, o el què, gestiona el funcionament de la cèl·lula, és l’ADN, l’àcid desoxiribonuclèic. Aquest àcid és la unió de dues cadenes d’una consecució de nucleòtids; una desoxiribosa, una base nitrogenada, i un fosfat.
Com si es tractés d’un “sistema binari” com el que fem servir als ordinadors i a la majoria d’aparells elèctrics, les bases, de les que n’hi ha 4 tipus representades amb majúscules A (adenina), C (citosina), G (guanosina), T (timina), van codificant la informació. D’una successió concreta de bases en sortirà un proteïna, un enzim, un catalitzador, amb capacitat multifuncional i que permetrà a la cèl·lula de fer un tipus de compost o un altre.
De tota la successió de bases, d’informació genètica, se’n diu genoma. El famós projecte del genoma humà que consistia en construir la successió de bases i d’informació de tot el genoma dels humans. Com se sap, però, cadascú té una informació genètica diferent, aproximadament d’un 1 per 1000 de diferència entre els humans, i d’una mica més amb animals filogenèticament propers, com els ximpanzées o els goril·les.
En aquest moment podem desxifrar amb facilitat tot el genoma, és a dir, podem escriure tota la successió. Tot i així, és cert que encara no entenem el funcionament, l’últim gran pas. I entendre el funcionament del genoma, a part del gaudi del saber, oferirà una gran sèrie d’aplicacions que costen d’imaginar. En els primers estadis de coneixemnt d’aquest potencial, podrem fabricar teixits concrets (cosa que ja sabem fer amb les cèl·lues mare) amb gran facilitat, crear òrgans sencers… Molt més endavant, podrem “fabricar” espècies dels tipus d’animals que volguem.
També els vegetals els podrem fer créixer a la nostra manera, qui sap si podrem fer créixer cases vives plantant una simple cèl·lula o animals amb una morfologia que els permeti ajudar-nos en X tasques.
El fenomen que artificialitzarem els humans de segur serà el mateix que succeix en el moment, per exemple, de la fecundació sexual, on a partir, en el cas dels humans d’un òvul i un espermatozoide, sorgeix una ésser humà, amb la única ajuda per part de la mare, de donar-li de menjar. Si us hi heu fixat, ni cap déu, ni la mare ni el pare, li diuen a l’embrió com s’ha de desenvolupar, ho fa sol, i això és el que hem de descobrir com passa i poder modificar-ho, adaptar-ho…
D’això se n’anomena jugar a ser déu. I fa molta por. Encara que sigui apassionant, qui ens impedirà de crear noves espècies d’humans, o de tenir fills al nostre aire, o de ser immortals?… El potencial d’una cèl·lula és tant enorme que quan tendeix a zero el que falta per saber-ne, tendeix, inevitablement a l’infinit, les aplicacions i el risc de transformar la vida ja per sempre.
LAKK 