El monsó vol bufar fort?

Avui he pensat, al metro, com en seria d’impressionant trobar en Monzó al vagó. I pensar, “cony, en Monzó!”, acostar-m’hi i recitar-li un poema. Fer-ho gairebé cridant, com si d’una execució pública es tractés. Amb un genoll a terra com les bones maneres dels ordres de cavalleria manen… Quan ho he pensat encara no tenia pensat el poema, però ara ja sí:

Oh Monzó, més popu que en Godó!
Entrellaces paraules, ni descobertes encara,
ets messies del silenci que es fa vers la prosa,
aguda i sigil·losa.

Quin honor serà que moris aixafat per un camió,
un tramvia o ciclomotor,
a l'estil parroquià d'altres modernistes insensats,
que veien corbes en els somriures del món.

Ui, Monzó, quin serà l'últim pensament, allà,
budells fora, sang esquitxada a la bossa de la compra,
d'una iaia de l'eixample o pedralbes?

Ni cabells blancs ni tics salvatges t'hauran salvat,
del mainstream, de la usura literària de les paraules.
Els contes seran teus sempre,
però la panxa que t'han construït mai serà teva,
i mai hauries de morir amb ella.

Però no me l’he trobat. I m’ha sabut greu, perquè hagués estat un gran moment. Ell segurament, hauria pensat, avesat com deu estar a encontres curiosos i extraordinaris per la seva popularitat: “Aquest noi, ho fa perquè ho sent, això, o per cridar la meva atenció (que evidentment ho ha fet) i ara m’intentarà endollar alguna col·laboració per tirar endavant el seu projecte desconegut”, cosa que a mi no em plauria gens, ja que a mi el que em plauria, com li hauria intentat transmetre al poema, era que sentís per un moment la llibertat del desinterès, o que sentís quelcom ni que fos.

En canvi, en Monzó, malgrat merèixer-se de ser lliure per la seva genialitat, per tots els somriures, plors, rialles i espurnes que ha generat, es veu immers en el políticament correcte, en la popularitat post-moderna de l’intel·lectual moderat i reconegut.

No creieu que potser ell desitjaria tornar enrere i escriure amb un pseudònim majestuós i creatiu (que no hauria tingut problemes amb crear, segur) i viure en l’anonimat. Poder treballar de quelcom simple o de periodista fracassat i llavors destinar el seu oci a escriure amb avidessa de les coses mundanes (com ja feia) estan ell dins d’aquestes coses. Poder enviar a parir en Mas o la Rahola o el Fernández si això li pogués donar plaer.

Pobre Monzó, que ja és de l’establishment, ofegat en la racionalitat capitalista de l’acumulació.

Fem-li un favor, oblidem-lo públicament i que pugui tornar a ser un pobre desballestat. Seguiu-lo llegint clandestinament, com ell i els seus contes haurien volgut. I que es pugui cagar en qui vulgui. I si el trobeu al metro, feu-li un favor, llegiu-li aquest poema o un que s’hi pogués semblar en algun aspecte. I feu el que jo hagués fet si efectivament me l’hagués trobat al metro.

Marxar. Després de llegir-li aquest poema amb un genoll a terra a mode d’admiració nihilista, marxar, sense el vostre nom. Que vegi que encara hi ha gent que fa coses amb l’únic interès de ser autèntics, com ell ho havia estat, com ell és encara en certa manera.

I potser plorarà d’alegria en veure el món, altre cop, des d’un tic bord, lleig, mal vist, i, normal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s