Tots dos entenem el poder de la paraula pronominal.
No hem gosat dir-nos-ho perquè sempre hem pensat que, de fet, només ens ho podríem dir quan ens estiméssim de debò. El primer dia, en aquell local (que no va ser més que el desencadenant d’alguna cosa que ja hi havia…), potser t’hagués espantat si t’ho hagués dit, fins i tot jo m’hagués espantat.
Després, quan anàvem a passejar amunt i avall, i parlàvem, i ens trucàvem, i sentíem el soroll de la vida i la música de l’amor, tampoc volíem dir-ho, la paraula “màgica”, perquè sabíem que podria trencar la complicitat que es produïa quan tots dos sabíem que encara érem només dos ocells que compartien una estona de vol, però que… Qui sabia fins a on portaria allò?
I llavors et vaig presentar els meus amics, alguns ja et coneixien. Els queies bé. Tu em vas presentar les teves altres amistats, i em van encantar. Vaig entendre que jo també els havia caigut en gràcia. El nostre entorn més personal ens acceptava l’un a l’altre. Va arribar el següent pas: la família. Il Padrino havia de donar-me la pistola i la Bernarda t’havia de fer un comentari amable i sincer. Ho vam intentar i, amb sorpresa, tot va anar com una seda. Aquelles dues galàxies, amb els seus anells interestel·lars es connectaven perfectament… Però, era hora de dir-ho? I si només era una forma de segellar una acceptació social? Quina por…
Compartint-ho gairebé tot, vam anar a viure junts. Vam desenvolupar un vocabulari fantàstic que substituïa les paraules tòpiques com “carinyo”, o “cuca”, o “t’estimo”. El nostre diccionari havia pogut amb la convenció lingüística que havia d’haver marcat els “nivells” de la relació i de compromís en què ens trobàvem. Potser havíem esdevingut lliures…
Avui llegia un article en un blog, parlava de l’expressió “T’estimo”. Te l’he deixat llegir. Per la mirada que m’has fet, he entès que tu també hi havies pensat tot aquest temps, tots aquests anys. Has pres la iniciativa i t’has assegut sobre meu. M’has acariciat el rostre, i ens hem mirat com cada matí, com ens vam prometre que ens miraríem dia rere dia, i m’has dit…
M’has dit les nostres paraules, les que han estat els nostres pilars, aquelles que vam començar a fer servir els primers dies i que no ens han deixat, aquelles paraules i expressions que no puc escriure aquí. No ens direm mai “t’estimo”, perquè això ja ens ho podríem haver dir el primer dia, en aquell club musical, i, llavors, què?, no hauríem fet història, no seríem lliures…
Folrar (que no forrar) els llibres amb paper de diari és una opció valenta, i no banal com molts podrien pensar. Sóc al tren, i una noia amb ulleres de pasta i tota vestida de negre, es treu un llibre de la bossa de mà. El llibre està folrat amb paper de diari. No és portada, i la rapidessa amb què el mou fins a col·locar-se’l entre les dues mans, obert, llegint-lo, no em permet d’endevinar l’edició, ni la secció, ni res que pugui ser útil a l’investigador.
Suposo que aquesta protecció casual no es deu a una simple intenció de resguardar les sàvies pàgines, paraules, idees i sentiments que guarda la tapa. Hi ha altres voluntats que porten algú a folrar el seu llibre amb el paper de diari. Un és l’intimitat del viatger de tren, bus o fins i tot taxi, que sempre es veu amenaçada per les inquietes mirades dels altres viatgers que no tenen res a fer, que tenen ganes de criticar, o qui sap, que sí que tenen moltes coses a fer però són tant banals (potser ells no les han triades) que prefereixen distreure’s intentant endevinar la vida de les persones segons com vesteixin, el que llegeixin o com parlin. Però endevinar la vida de una pesona no és tant senzill. Com si una vida es pogués resumir en un llibre, en unes ulleres i en un conjunt de roba!
Dos és la estètica de la qüestió. Si portes un llibre amb la seva tapa original, mira… no és gran cosa. Si portes un llibre folrat amb paper de diari, tothom ho observa amb deteniment, tothom vol saber de quin diari es tracta, de què hi diu… Fins i tot, i això em porta a la raó 3 de folrar un llibre amb paper de diari; es pot folrar amb unes pàgines concretes, d’un articulista concret, o potser amb una portada interessant, amb una notícia terrible o fantàstica. Potser ha volgut, l’amo del llibre, barrejar interessants punts de vista. Qui sap si no podriem folrar un llibre de Nietzsche amb una Contra de La Vanguardia sobre un pastor protestant que ha aconseguit mitjançant la dedicació al senyor, transformar nihilisme passiu en una força creadora digna dels més forts. Tots els llibres haurien de portar incorporats un folre concret per qui el vulgui usar. Per exemple, en paper de diari, o en paper de vàter. Les llibreries podrien organitzar tallers populars on la gent, els ciutadans, podrien anar a folrar llibres amb la intenció de, a part de promocionar la cultura, fer-se partíceps d’una activitat tant saludable com és la transacció editorial.
I un plantejament més econòmic. No hauria, la noia, de deixar la tapa a la vista? Vull dir que els que han editat aquest llibre contaven que la persona que el compraria i el llegiria, aniria pel món ensenyant la tapa. I aquest llibre tenia un preu. Potser si haguessin sabut que la noia que el va comprar, aniria tapant la portada, és a dir, que evitaria un cert nivell de propaganda i de difusió del llibre, el llibre llavors potser seria més car. Els editors pensarien que si tothom ha d’anar tapant la portada, els hauríen de fer més cars, no gaire, però una mica més i invertir els diners de més guanyats en fer publicitat del llibre, del (potser, perquè no ho sé ja que el paper de diari m’ho tapa) bestseller.
Ara la noia (mentre escric aquí, en el meu portàtil al tren, assegut a les escales de dintre el vagó per la absència de cap lloc lliure) ha deixat el llibre, ha estat un lectura fugaç, i s’ha posat els casquets (vaja, el reproductor de música) amb música rock. La porta bastant alta. El que dèiem, ja començava a imaginar. Té alguna cosa de dolent, però? Espero que no, perquè segurament aniria a l’infern (ho dic perquè hi estic molt avessat a aquest tipus d’entreteniments).
Les persones, però, no ens vestim ja perquè ens vegin d’alguna manera? Vull dir que, tenim una responsabilitat, no? De donar la imatge que ens pertoca, vull dir. No podem anar vestits com no som, ni fer coses que no faríem. És com fer propaganda de qui ets. Tothom en fa de subliminal també. I és com la noia del llibre folrat en paper de diari.
No ho sé si la noia és una rebel, alternativa que li agrada transgredir i no vol fer publicitat del llibre. Qui sap, hi ha qui podria pensar que fer publicitat d’un llibre no és dolent, però aquesta noia, que ha comprat el bestseller perquè li agrada realment la literatura (i no perquè l’amiga d’una amiga seva li va recomanar, i llegeix per fer veure que té un mínim de cultura general), no vol caure en la trampa del consumisme, així que mai recomanarà el llibre, i mai tampoc ensenyarà la seva portada, donat que vol promocionar els autors més discriminats per les grans editorials i reduir la selecció de llibres a un acte més romàntic de cada persona i no al seguiment d’unes recomanacions establertes pel mercat (paraula que també odia)
Penso, però, que les seves ulleres de pasta, el seu vestir i el seu pentinat denoten més plausiblement, la realita d’una noia un tant superficial i que es desenvolupa en el comportament general de la corrent consumista i capitalista i totes aquestes coses tant dolentes. Probablement el que passa és que és molt cuidadosa (o potser pel consell d’una amiga, un consell que li va donar quan al tren no tenien res més de què parlar perquè tenen, com he dit, vides superficials i miserables) i ha trobat un tros de paper, i, per distreure’s (ja que no fot res més) ha embolicat el llibre esperant, així, que la tapa no es faci malbé.
LAKK 