El dolor, els problemes, les estocades de la vida, com són la mort, la separació, la malaltia. Quin és el seu poder malèvol? És necessari per mirar-li als ulls a la vida? És necessari per madurar?
En teatre, la experiència és l’arma més forta per la formació, per la formació íntegra. Les classes són útils, però cinc anys actuant mai podran substituir cinc anys estudiant. Donada la condició del teatre, donada la condició de la vida, qui no ens pot relacionar dos conceptes tant arrelats entre si.
El teatre, l’envoltori de la vida, o una vida paral·lela, i la vida, l’existència propiament dita.
L’actor que surt a l’escenari sense haver practicat el personatge, sense haver-lo après i entès, veu com la seva actuació acaba morint… en el ridícul o l’error. Tanmateix, aquell actor que espantat no s’atreveix a sortir a l’escenari, per por a la mort, i es passa hores i hores treballant el personatge, acaba també morint, en el seu propi anonimat, i en el de tots. I, de quina manera preferirieu que morís la vostra actuació? Suposo que depen de l’error, el ridícul o l’anonimat.
Personalment prefereixo morir en l’error i el ridícul. Has fet una passa endavant respecte el que s’ha quedat en l’anonimat, i per la pròxima actuació, pots practicar millor. Pel ridícul o per l’error, és possible que tardin a tornar-te a agafar, però ja saps què és l’escenari. Has sentit l’alè del públic, de la llum enfocant-te només a tu, els aplaudiments, o els xiulets…
Penses en aquelles actuacions on t’han xiulat de forma horripilant, i llavors, te n’adones, que sense aquelles llàgrimes i aquella humiliació, no tindries l’experiència que et permet fer del personatge que s’escau en cada actuació concreta i perfecta.
Que sàpigues cridar quan toca, que sàpigues despullar-te, o despullar, pegar, besar i mirar. Que sàpigues ser una persona íntegra que fa els papers que li corresponen i no d’altres, que li mira al públic quan toca, el mira fixament si cal, i que no té por, por estúpida i covarda.
Impotència davant del dolor, la pèrdua, una família no escollida, però una impotència que se li ha de mirar als ulls, i veure, que, de fet, tot ens fa grans, encara que els petits no ho entenguin…
Visca l’atreviment a viure!
Visca la valentia!
Visca! Visca! Visca!
lakk.
Salut i Independència!
SEBASTIAN MUÑOZ GARCIA - DIA DE LLUVIA
em recorda molt a una jove lluitadora, valenta i xerraire a qui dedico incondicionalment el post…
LAKK 