Estem absorbits en una espiral asimètrica -títol del blog-, en què som la matèria primera. Hi ha una mà gegant que la fa girar, o parar… Una mà divina, determinista, indeterminista, lògica, dispersa -segons com convingui.
I no en podem escapar, ni a gran escala, ni a petita escala. Com més lluny arriba la mà gegant, més crec podem escapar-nos del seu deteminisme. Trobo, així, en les meves petites decisions, en les petites victòries, la meva escapatòria. Escric aquests articles -i altres coses- buscant respostes, potser respostes de dins meu, o potser respostes de vosaltres, lectors, donat que dins meu l’excursió és molt perillosa.
-escolteu la cançó mentre llegiu…-
Esquerra, dreta, darrere, dalt.
Aire, i aire, envoltant la confusió,
també llum i flaixos de munió.
Lluitar contra la massa,
i l’amasador,
estripar, aquest embolcall embafador,
calentó i destructor.
Anar-te envoltant de la massa,
que envolta, que abraça,
i que absorbeix…
Jo vull l’aire, on
hi són totes les direccions,
jo vull l’aire on
hi ha xocs de contradiccions.
Jo vul la llum que mai para, que és energia,
i llibertat
i alegria.
Jo no vull la massa,
eternament massant,
cada cop més pastosa,
més preparada,
mai utilitzada.
No m’agrada el pa,
millor però que aquesta agonia,
que no para,
que no mor.
cançó fantàstica, i video acompanyant prou interessant…
LAKK 