L’ull de Zaratustra havia vist que un jove l’esquivava. I quan un vespre caminava sol per les muntanyes que envolten la ciutat anomenada «La vaca multicolor», heus aquí que trobà al seu camí aquest jove, assegut a la vora d’un arbre al qual s’estintolava, mentre contemplava la vall amb mirada cansada. Zaratustra s’agafà a l’arbre a la vora del qual seia el jove i parlà així:
«Si jo volia sacsejar aquest arbre amb les meves mans, no ho podria fer.
Però el vent, que nosaltres no veiem, el maltracta i el doblega cap on vol. Unes mans invisibles són les que pitjor ens dobleguen i ens maltracten.»
Llavors el jove s’aixecà i, atabalat, digué: «Sento Zaratustra i justament hi estava pensant.» Zaratustra respongué:
«I per això t’has espantat? — Però és que a l’home, li passa igual que a l’arbre.
Com més amunt cap a l’altura i cap a la llum es vol elevar, més fort les seves arrels es fiquen a terra, avall, cap a la fosca, cap a les profunditats, — cap al mal.»
«Sí, cap al mal! —exclamà el jove—. Com pot ser que hagis descobert la meva ànima?»
Zaratustra somrigué i parlà així: «Moltes ànimes, hom no les descobrirà, si, doncs, abans hom no les inventa.»
«Sí, cap al mal!», exclamà una vegada més el jove.
«Tu has dit la veritat, Zaratustra. Ja no tinc confiança en mi mateix, d’ençà que vull enlairar-me cap a les altures, i ja ningú no té confiança en mi, — com ha estat això, doncs?
Jo em transformo massa de pressa: el meu avui refuta el meu ahir. Sovint salto els graons quan pujo, — i això, no m’ho perdona cap graó.
Quan sóc a dalt, em trobo sempre sol. Ningú no parla amb mi, el fred de la solitud em fa tremolar. Què vull jo en les altures?
El meu menyspreu i la meva nostàlgia creixen plegats; com més alt pujo, més menyspreo aquell que puja. Què vol ell en les altures?
Com m’avergonyeixo del meu pujar i entrebancar-me! Com me’n ric, del meu bleixar violent! Com odio aquell que vola! Que cansat estic en les altures!»
Aquí callà el jove. I Zaratustra escondrinyà l’arbre a la vora del qual es trobaven i parlà així:
«Aquest arbre es dreça sol aquí a la muntanya; ha crescut molt pel damunt de l’home i de la bèstia.
I si volia parlar, no tindria ningú que l’entengués: de tan alt que creix.
Ara ell espera i espera, — què espera, doncs? Habita massa prop de la seu dels núvols: espera potser el primer llamp?»
Quan Zaratustra hagué dit això, el jove exclamà gesticulant violentment: «Sí, Zaratustra, tu dius la veritat. Jo em delia d’enfonsar-me al meu ocàs, quan jo volia enlairar-me en les altures, i tu ets el llamp que jo esperava! Mira, què sóc jo d’ençà que t’aparegueres a nosaltres? L’enveja de tu és això que m’ha destruït!» — Així parlà el jove, i plorà amargament. Però Zaratustra li passà el braç per l’espatlla i se l’endugué amb ell.
I quan feia una estona que caminaven junts, Zaratustra es posà a parlà així:
«Això m’acora. Més bé encara que les teves paraules és el teu ull el que em diu tot el perill que corres.
Encara no ets lliure, encara cerques la llibertat. Insomne t’ha tornat la teva recerca i t’ha desvetllat massa.
Vols pujar a les altures lliures, la teva ànima té set de les estrelles. Però també els teus instints dolents tenen set de llibertat.
Els teus gossos salvatges volen la llibertat; borden de gust en llur cova quan el teu esperit mira d’obrir totes les presons.
Per a mi encara ets un presoner que s’imagina la llibertat: ai, intel·ligent es torna l’ànima d’aquests presoners, però també múrria i dolenta.
Encara li cal purificar-se, a l’alliberat de l’esperit. Moltes restes de presó i floridura encara duu enganxats: el seu ull encara cal que es torni pur.
Sí, jo conec el teu perill. Però pel meu amor i per la meva esperança jo et conjuro: no llencis lluny de tu el tu amor i la teva esperança!
Encara et sents noble, i noble et senten encara els altres, que et tenen rancúnia i et llancen mirades d’odi. Saben que un home noble els barra el camí a tots.
També als bons, un home noble els barra el camí: i si li diuen bo és perquè el volen arraconar.
L’home noble vol crear coses noves i una nova virtut. L’home bo vol les coses velles, i que les coses velles es conservin.
Però el perill de l’home noble no és pas que es torni bo, ans procaç, burleta, destructor.
Ai, he conegut nobles que perderen llur esperança més alta. I llavors calumniaren totes les esperances més altes.
D’aleshores ençà han viscut procaçment entre curts plaers, i amb prou feines s’hn traçat fites més enllà d’un dia.
“L’esperit és també voluptat” — això digueren. Llavors es trencaren les ales a llur esperit: i ara s’arrossega d’una banda a una altra i embruta tot allò que rosega.
Antany es pensaren convertir-se en herois: ara són uns cràpules. Aflicció i horror és per a ells l’heroi.
Però pel meu amor i per la meva esperança jo et conjuro: no llencis lluny de tu l’heroi que hi ha a la teva ànima! Serva santa la teva més alta esperança!» —
Així parlà Zaratustra.
Així parlà Zaratustra, Friedrich W. Nietzsche
Mentre passejava per un agradable turó del meu poble, llegint el més que agradable Així parlà Zaratustra, em vaig asseure en una fusta, en un tronc, esculpit en una forma d’animal estranya. Al sol li faltaven, com a molt, uns 50 minuts perquè desaparegués darrere l’horitzó, i l’MP3 seguia reproduint la suau melodia de Cat Power…
Mentre llegia, vaig notar un moviment davant meu. En aixecar el cap, em vaig adonar que era un gat, negre, llis, petit -no especialment petit, vull dir, que era jove…-, que venia corrents cap a mi. La meva mala experiència amb els gats -un dia el gat d’un amic meu, tot just sent una cadell em va esgarrapar a l’ull, per sort, cap ferida incurable…-, i una espècie de repulsió per la seva… llunyania i falta de compromís va fer que m’espantés, m’alertés. Simplement va pujar al tronc i es va posar a passejar pel meu voltant. El vaig acariciar. Miolava una mica, i anava jugant, sempre sense allunyar-se gaire. Al poc, un altre gat va aparèixer, aquest tigrat, de color gris. Menys amigable, però també proper. Els dos van anar jugant per allà, van anar perseguint pedres que els tirava…
A l’estona vaig prosseguir el meu passeig, també pel turó, i me’n vaig adonar que em seguien, tot feliços. Em van seguir fins que vaig arribar al final del turó, on normalment paro, segueixo llegint, i llavors torno. Es van posar a jugar altre cop al meu costat. El negre, el més proper fins i tot es va dedicar a enfilar-se’m per l’esquena i les espatlles. El sol ja estava desapareixent i vaig decidir tornar perquè començava a fer fred. Alguns “passejants” van sorprendre’s de veure’m amb els gats. De fet ningú acostuma a veure gent que treu a passejar el gat, no?
Donada la impossibilitat de quedar-me’ls, per dues raons: a casa no serien benvinguts per la meva mare i com podia estar jo segur que no fossin de ningú? Així que els vaig tirar unes pedres perquè les perseguisin, talment com si les pedres fossin algun interès felí -ratolins, animals…-, i quan estaven entre la malesa, a l’aguait, d’esperar una altra pedra, vaig marxar corrent cap avall del turó. Des d’avall vaig veure les seves siluetes, dibuixant-se amb els últims raigs de sol, preguntant-se, potser, perquè me n’anava…
Després de l’experiència se’m fa impossible veure els gats de la mateix manera. Se’m fa impossible deixar de pensar que va fer que aquells joves exploradors es decidisin a compartir el seu temps amb mi, què va fer que sortisin del seus amagatalls, i vinguessin a jugar amb mi…
Pensant amb la figura del gat, tampoc vaig poder evitar de comparar-los amb la figura dels homes nobles que Nietsche m’estava explicant en aquell moment, i pensar, en els gossos, com els homes bons. Tot lligava una mica, la relació de menyspreu dels gats vers els gossos, l’intent desesperat dels gossos de eliminar d’un cop per sempre tots els gats…
El pròxim dia que vagi al turó, portaré una mica de menjar, i els buscaré, intenataré, així, anar alimentant aquelles coses que són nostres i que ens fan, aquelles coses pel que creus que val la pena lluitar…
LAKK 
Vigila no acabis sent massa felí o els gossos et mossegaran a tu també.