Avui ha fet un bon dia. Feia sol, i no es veia ni un núvol. He estat tancat a casa estudiant, però m’he permès de treure el cap per la finestra sovint per respirar l’aire fresc d’hivern. He estat tot el dia sol a casa, però la soledat ha estat una forta aliada en la meva lluita per centrar-me a l’estudi. Estic d’exàmens, i la meva volubilitat intel·lectual és tant i tant forta que sempre pateixo per la meva concentració.
Després d’acabar el pas número tres de la replicació de l’ADN, pel qual l’ADN polimerasa III incorpora nucleòtids a la nova cadena a partir del primer d’ARN, començant per l’extrem 3’, sintetitzant en direcció 5’-3’, però llegint al revés, en direcció 3’-5’, he deixat el bolígraf, i m’he aixecat. Ja és fosc, però en obrir la finestra me n’he adonat que darrere el turó encara es veuen uns raigs taronges, un sol rogent.
L’aire de fora és fred, i té aquella olor a net i punxegut d’aquesta època de l’any. L’hivern s’acosta, ja som a novembre, i les petiteses d’aquest canvi que es noten en els transmissors nerviosos de les meves cèl·lules, creen un moment màgic. Al centre excursionista, amb els altres monitors comencem a pensar amb les sortides hivernals, amb la mare hem parlat dels reis, i la família es prepara pel Nadal. És el començament d’una nova temporada, com a l’estiu quan deixes l’escola i la feina. El desembre per això, és temps de recordar, no és com l’estiu que és temps de crear.
A mi el Nadal em recorda a aquelles noietes amb qui et miraves les llumetes de colors que posen pels carrers, els amics amb els que pujava al Matagalls cada any el 20 o 21 de desembre a pujar el pessebre del centre excursionista, també aquells segons de llar de foc, petons glaçats, patiments estúpids per la inseguretat col·legial, o les tradicions; calendari d’advent, nadales, postals de Nadal…
Aquells que ja no hi són, bé perquè se n’han anat, bé perquè han deixat d’existir, bé per l’oblit…
És trist conspirar contra la nostàlgia, però és que ens sentim tant ínfims! Per què no ser més savis per poder aguantar aquest sentiment sense por? No sé si tot són processos mentals, reaccions químiques de les neurones, i totes aquestes coses en les que pensem no són més que mentides o inexistències… Tampoc estic segur que tinguem poder per canviar les coses i que tot no estigui ja decidit. M’agradaria saber si existeix un per què de tot plegat, o simplement un com que desconeixem.
El que sé, és que d’aquí poc començaran a instal·lar les llumetes de Nadal, que pujaré el pessebre al Matagalls per primer cop com a monitor amb un grup de gent fantàstica, que tocaré la guitarra a la nit a la llum de l’arbre de Nadal, que se m’humitejaran els ulls quan recordi la meva vida amb els meus amics, la meva família, amb mi mateix, intentant saborejar aquesta existència tant preciada, que com aquest aire fresc que ara respiro, m’ha tocat el cor.
ps: perdoneu per “preciada” i “saborejar”, em sembla que no són paraules correctes, però és com em sonava…
LAKK 